•Notícia

Una de les possibilitats que s'estudia, a nivell internacional, per al tractament dels residus nuclears d'alta radiactivitat és el seu emmagatzement en formacions geològiques impermeables, generalment granits i roques argiloses, a grans profunditats (d'entre 700 i 1.000 metres) i en dispòsits o contenidors metàlics. Aquests dipòsits, a llarg termini, queden destruïts bàsicament per oxidació, per la qual cosa existeix el perill que els radinucleids del residu puguin alliberar-se cap a l'exterior. Per impedir-ho es poden instal.lar unes barreres addicionals d'aïllament, compostes per materials argilosos, del tipus bentonita. Aquests materials resulten idonis per que deixen passar poca aigua i per la seva capacitat d'absorvir els contaminants en cas de fuites.

L'estudi de la UPC, que es va iniciar el gener de 1996 i estarà redactat el proper mes de juny, està encaminat a determinar el comportament de les olivines en contacte amb l'aigua i la seva capacitat d'absorvir els components contaminants dels residus. Els tipus d'olivines que s'analitzen són les compostes per silicats de magnesi i de ferro (Mg Fe Si O4), àmpliament exteses a la zona d'estudi, el massís de Lovasjarvi, el sudest de Finlàndia.

En una primera fase s'ha demostrat que les olivines no es dissolen amb facilitat. El ferro, Fe (II), d'aquest material que es va dissolent, en interacció amb l'aigua i la roca, torna a reprecipitar formant un sòlid de Fe (III), el qual garanteix les condicions reductores dels contaminants en tot el sistema de residus.

Un cop obtinguts aquests primers resultats, els investigadors de la UPC treballen en la segona fase del projecte, en la qual col.labora l'empresa Quantisci S.L, del Parc Tecnològic del Vallès, per dur a terme experiments d'interacció de l'urani (la base dels residus) amb les olivines. El resultat final de l'estudi aportarà nous camins per tractar els residus radiactius a més baix cost i amb més seguretat.