•Notícia

L’arquitecta Sandra Bestraten imparteix Habitatge i Cooperació i Tecnologies de Baix Cost per a la Cooperació a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), dues assignatures de lliure elecció en les quals s’investiga sobre la construcció d'habitatges, d’equipaments, d’urbanitzacions i d’infraestructures a preu mínim.

Buscar solucions d'organització per a les ciutats, identificar alternatives urbanes i analitzar solucions a partir de situacions i recursos reals són altres objectius d’aquestes assignatures. Els projectes no són només un procés d’aprenentatge, sinó que adopten la forma, per exemple, de deu escoles públiques com les que es van construir en dos mesos a 50 euros/m2 —a Barcelona el preu ronda els 1.000—. “I les nostres escoles a la Chiquitania boliviana no necessiten aire condicionat per ser climàticament confortables”, apunta Sandra Bestraten i afegeix: “intentem que les persones que construeixen les escoles col·lectivament aprenguin i transmetin els sistemes constructius, però busquem també sensibilitzar els futurs professionals de l’arquitectura en aquests temes”.

El repte següent per als estudiants de la professora Bestraten és la construcció d’una universitat indígena a la ciutat de San Ignacio de Velasco, a Bolívia, i col·laborar així per equilibrar el desenvolupament del territori també des de la perspectiva de fer accessible la formació superior a tothom. El projecte compta amb la col·laboració de 3.000 famílies bolivianes.

El professor de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV) Pere Pujol no vol ni sentir parlar del concepte ‘quart món’. Prefereix referir-se a la cooperació local.

Pere Pujol imparteix una assignatura de lliure elecció sobre habitatge i cooperació al Vallès i relata, indignat, la problemàtica de l’habitatge a la mateixa ciutat de Barcelona, on es lloguen els terrats o hi ha pisos amb un sol bany per replà. Als seus estudiants els proporciona un bany de realitat que consisteix en un treball de camp sobre l’habitatge en versió precària al primer món. “El problema és que aquí no es poden aplicar les tècniques constructives que sí que es fan servir a la cooperació internacional, ja que s’incompliria la legislació”. Per a Pere Pujol, “cal donar a conèixer l’existència d’habitatges sense aigua directa, pisos als antics safareigs o els ‘pisos de portera’, les ciutats sotapont, la superocupació de pisos per immigrants, la manca de cases per a joves... són problemes que no es resoldran mai si no és a través del pacte amb l’operador, el promotor. El 35% de la població del nostre país no pot accedir a la propietat d’un habitatge i un miler de persones malviu als carrers de Barcelona”, conclou Pujol.

El sostre és el més complicat de fer d’una casa, explica Pedro Lorenzo arquitecte i professor a l’ETSAV, d’aquí el títol del llibre Un techo para vivir, que presenta innovacions tecnològiques i 80 solucions constructives amb els contactes perquè qualsevol pugui fer una trucada telefònica o enviar un correu electrònic al tècnic que fa la proposta. Les solucions s’han posat en pràctica a l’Amèrica Llatina amb la construcció d’uns 150 habitatges experimentals i de 26 tallers de transferència de tecnologia. Són habitatges que suporten terratrèmols heroicament i esdevenen models per a les col·lectivitats o, el que és el mateix, aparadors tecnològics que visiten els tècnics i responsables locals de construcció per reproduir les solucions als habitatges.

Les rèpliques d’aquestes construccions es disseminen, sense pressa, però sense pausa, per Iberoamèrica, explica Pedro Lorenzo. A Cuba, les tecnologies emprades s’han inclòs als programes estatals de construcció d’habitatges per a sectors de la població amb pocs recursos.

Les solucions tradicionals útils i poc divulgades, les tècniques innovadores provinents de l’estudi a les universitats o les que arriben de països veïns enfoquen la feina dels anomenats ‘viviendistas’, arquitectes i tècnics amb un objectiu comú: construir un ‘habitatge tipus’ de 36 m2 a uns 4.000 dòlars.

El manual, que ha editat el Centre de Cooperació per al Desenvolupament, és el resultat de vuit anys de treball entre catorze països (dotze d’americans, Espanya i Portugal), que han participat als programes XIV.5 CON TECHO i 10x10, que formen part de la iniciativa XIV HABYTED dins del Programa Iberoamericà de Ciència i Tecnologia per al Desenvolupament (CYTED).