•Notícia

Les primeres promocions d’estudiantat català d’enginyeria formades per treballar en la indústria aeronàutica ja comencen a donar resultats, de moment, en concursos universitaris europeus. L’equip ‘Trencalòs Team’, format per 8 estudiants d’enginyeries Industrial i Aeronàutica de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeries Industrial i Aeronàutica de Terrassa (ETSEIAT) i el seu professors coordinador, han construït un prototipus d’avió que vola i eleva la seva capacitat màxima de carrega útil possible. Aquest prototipus ha participat al primer concurs universitari europeu Air Cargo Challenge ’07, celebrat a Lisboa el passat 10 de setembre, i ha quedat classificat en 6a posició, d’entre 21 equips participants procedents d’universitats alemanyes, gregues, portugueses, holandeses, britàniques i turques.

L’avió que els 8 estudiants de l’ETSEIAT han construït per presentar-lo en aquest certamen pesa 2,6 kg., medeix 160 centímetres d’envergadura i 180 de llarg, s’enlaira en un recorregut màxim de 60 metres i és capa´d’aterrar en una pista de 120 metros de recorregut, just els límits que indiquen les normes del concurs. El jurat del concurs valorava, sobretot, la relació originalitat-eficàcia en el disseny dels projectes participants. És per això que els components de “Trencalòs Team” van optar per una aeronau amb un disseny tipus “tàndem”, és a dir, amb dues ales com les que té un biplà però amb la diferència que una d’elles està en una posició més avançada que l’altra, per tal de donar-li a l’aparell les prestacions dels avions tipus “canard” (avions que tenen els timons al morro i no a la cua, com els convencionals) amb els quals es pot controlar més la profunditat. L’avió dels de l’ETSEIAT va volar amb una càrrega de 4,1 kg.

El disseny de l’avió és molt arriscat, innovador i al mateix temps molt eficaç, ja que, segons els mateixos estudiants, amb la fusió biplà-canard l’aeronau reacciona molt bé en moments d’entrada en pèrdua (per exemple, en el moment de l’aterratge), degut a la facilitat de recuperació de que disposen els “canard”. I és que en una caiguda en pèrdua d’un avió amb un disseny d’aquest tipus, l’ala davantera perd sustentació i l’angle d’atac estabilitza el vol. A més, el fet de comptar amb dues ales com els biplans permet que la sustentació de l’avió sigui doble, amb la qual cosa pot aixecar més pes amb menys envergadura. D’aquí el nom de Trencalós Team, en record de l’au en perill d’extinció a Catalunya, que vola com el mateix aparell que porta el seu nom i que es caracteritza també per tenir una gran capacitat de càrrega.

Tot i els avantatges, però, també hi ha algun inconvenient. Segons els mateixos estudiants, el principal obstacle d’aquest disseny és que el centre de gravetat es pot situar més endavant que el centre de pressions, amb la pèrdua d’estabilitat que això pot ocasionar. L’equip “Trencalòs” de l’ETSEIAT no va trobar, però, molta informació tècnica al respecte del disseny pel qual van optar, cosa que els va dificultar l’optimització final del prototip. Aquest fet, però, afegeix més valor al treball dels estudiants.

L’assumpció de risc, l’esperit innovador i emprenedor i l’enginy van situar als estudiants de la UPC a Terrassa per davant, per exemple, d’equips d’universitats alemanyes amb una experiència més dilatada en la formació d’estudiants en el sector aeronàutic. El disseny biplà-tandem l’estudien algunes empreses de fabricació d’avions com ara Airbus, per a possibles nous models d’aeronaus amb un sistema anomenat “Joined Wing Concept”. La finalitat és, precisament, poder transportar més càrrega i consumir menys combustible, idea que es remunta a recerques fetes des de l’any 1930. L’enginyer nordamericà, Burt Ruten, va construir, fa uns anys. un avió amb un disseny tècnic igual al del “trenacalòs” amb el que va arribar a donar la volta al món en 80 hores.

L’equip Trencalòs Team de l’ETSEIAT ja està treballant per optimitzar el disseny actual i avaluar les possibilitats de desenvolupament en una propera edició del concurs així com per buscar fons de finançament i patrocinadors. Enguany, la seva participació al concurs ha estat possible gràcies al suport de l’ETSEIAT i d’empreses com ara Metrotecnia S.L., Anguera Hobbies, El Vuelo Instrumental, Roi Import, Powerstick i l’Aerimodel Club Castellar, que els van donar tot tipus de facilitats per realitzar les proves de vol.

L’equip guanyador del certamen d’enguany, Pegasus II, va estar constituït per estudiants portuguesos de la Universitat de Beira Interior, que van presentar una evolució més optimitzada d’un prototipus fet l’any anterior, un avió d’ala alta, convencional, amb molta corda. La reglamentació del concurs feia, però, que l’esperit competitiu pràcticament no existís entre els participants, ja que els organitzadors van enfocar el certamen més cap a la convivència i l’intercanvi de coneixements o de solucions aplicades per a cada model que cap el concurs o la competició pròpiament dita.

Segons Miguel Mudarra, professor coordinador del grup d’estudiants, el treball de disseny i construcció es va iniciar al desembre passat i s’ha perllongat fins finals d’agost. Una tasca de centenars d’hores de dedicació per a la concepció, estudi, disseny, construcció final i proves de vol. Durant aquest període, l’equip de la UPC ha arribat a construir quatre models diferents fins a trobar el que van considerar més òptim. La construcció dels quatre prototips s’ha fet als laboratoris de Disseny de Màquines del Departament d’Enginyeria Mecànica de la UPC a Terrassa.

Pel professor Mudarra, l’interès formatiu i acadèmic de participar a l’Air Cargo Challenge es resumeix en el mateix lema del concurs: “Dissenya, construeix i vola”. Els estudiants s’enfronten a un problema i actuen com a enginyers reals per trobar la solució més idònia més enllà del que es faria estrictament a la Universitat. Els estudiants, segons Mudarra, han de concebre, calcular, dissenyar, construir i fer volar la seva aeronau amb les màximes prestacions possibles, treballant amb cura cada etapa del projecte; etapes en les que sorgeixen problemes diferents i que s’han de resoldre aplicant els coneixements que han adquirit al llarg de la seva formació i a diferents matèries interdisciplinars del currículum acadèmic. “Per això el treball en grup i l’esperit d’equip són fonamentals, ja que es tracta d’un treball a llarg termini, complex, que requereix de planificació, coordinació i organització”, explica Mudarra.