•Notícia

Creuen que no és una utopia. Entenen que un món més just i solidari és possible i que amb la seva petita però valuosa aportació poden aconseguir-lo. La clau: transmetre coneixement.

“Volia saber quina podia ser la nostra aportació en aquest món i res millor, per fer-se’n una idea, que veure-ho des de dins”. Jordi Bonet és professor de telecomunicació a l’Escola Politècnica Superior d’Enginyeria de Manresa (EPSEM) i coordina un projecte de creació d’una emissora de ràdio comunitària a Koudougou, Burkina Faso.

L’escolarització és un greu problema: la taxa és baixa i, a més, hi ha pocs centres educatius i massificació a les aules. La ràdio, amb una programació amb continguts socials i educatius, supleix aquesta carència i a la vegada dóna veu a organitzacions i col·lectius que treballen per a la comunitat. “M’ha servit per veure amb quina facilitat uns pocs coneixements poden ser útils en països en vies de desenvolupament”, assegura Bonet.

Però l’experiència de viatjar a Koudougou amb un grup d’estudiantat i d’engegar-hi el projecte amb l’anomenada contrapart, una associació local que coneix bé la realitat i les necessitats de la comunitat, els ha fet adonar de la complexitat de cooperar. “És fàcil caure en la frustració en veure com qualsevol acció requereix molt de temps per parlar, per decidir, per avançar, per reunir-se, per planificar. De vegades cal canviar el concepte inicial del projecte, adaptar-se a les possibilitats del país i desenvolupar un vessant d’enginyer de fortuna desconegut fins a aquell moment”, explica Bonet.

“Per a l’estudiantat que arriba amb moltes ganes d’actuar immediatament, aquest alentiment de les accions comporta frustració en un primer moment —assegura Jordi Bonet—, però després s’adonen que la problemàtica d’aquests països acostuma a ser molt complexa.” En aquest marc, és essencial reflexionar sobre quin serà l’impacte de l’actuació que es vol desenvolupar: “Fins que no es coneix el país i la seva gent, un no és conscient que els problemes van més enllà dels purament tecnològics”, afirma.

Alícia Tarado i Andoni González han superat aquests problemes en la seva primera experiència com a cooperants de la UPC. Estudien a l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona (ESAB) i fa poc han tornat del Nepal, on han continuat un projecte ja iniciat per altres voluntaris: un hort ecològic en un orfenat a la localitat de Bhimphedi. Asseguren que l’experiència ha estat “increïble”, malgrat els entrebancs.

“Ja sabíem que no seria arribar i moldre, aquí ho intentes mil·limetrar tot però assumeixes que allà serà diferent”, explica Alícia Tarado. L’hort ecològic serveix perquè la quarantena de nens i nenes de l’orfenat siguin autosuficients i millorin la seva alimentació amb verdures fresques i biològiques. “Només mengen arròs i llenties i el que buscàvem era implicar els infants en l’hort perquè entenguin que cuidar-lo és sinònim de tenir una alimentació més variada i equilibrada”, explica.

Han treballat dur i malgrat les dificultats inicials han plantat raves, pebrots, coliflors, espinacs nepalesos... “Al començament la implicació era poca, però vam aconseguir motivar un grup de nens i nenes; de fet, vam inventar un joc per captar el seu interès. Alguns van veure que la feina de l’hort és dura però després van prendre la iniciativa de plantar sols, d’utilitzar les eines i de tenir-ne cura diàriament”, explica Andoni González.

De formació, cooperant

D’una manera o altra, els cooperants de la UPC han rebut formació específica: cursos, assignatures dins de la carrera o per inquietud personal com a membres d’una ONG. Tot i així, l’estudiantat coincideix a pensar que en el currículum acadèmic hi hauria d’haver “més contingut social”, com afirma Kevin Penalva, ja que, en alguns casos, no hi ha cap assignatura que relacioni la teoria de la carrera amb una possible aplicació solidària.
L’investigador del CITCEA Josep Rafecas va més enllà, creu que falta “formació de cooperant, que s’ha d’entrar amb més profunditat en la part teòrica de la cooperació i el desenvolupament, i en la formació humana, ja que, tot i que les persones voluntàries tècnicament són aptes, els manca formació en temes de psicologia, humanitats i ciències socials”.

Cuba, Veneçuela, Brasil i ara Madagascar. El professor Josep Rafecas i el grup d’enginyers elèctrics del Centre d’Innovació Tecnològica en Convertidors Estàtics i Accionaments (CITCEA) estan acostumats a participar en projectes de cooperació. “L’únic que els demanem és que s’impliquin. Nosaltres no anem a salvar ningú. Anem a transmetre’ls coneixement i, si ells reaccionen i s’hi impliquen, continuem”.

”Rafecas ha viatjat aquest estiu a Madagascar perquè una ONG va demanar ajut a la UPC per constatar la viabilitat tècnica d’instal·lar plaques fotovoltaiques en una cooperativa agrícola i artesanal de dones i nens i nenes a la localitat de Vontovorona”. Ara, l’investigador redacta un informe que en confirma la viabilitat perquè les condicions de l’illa són favorables a les energies renovables i perquè es disposa del material i el personal necessaris.

“Vaig fer unes sessions de formació a un parell de persones. Una és el responsable de manteniment de la cooperativa i l’altra s’encarregarà de les plaques, un jove capaç de fer-ho perquè en té coneixements mínims, malgrat que és una tecnologia nova per a ell. Pot aprendre’ls perquè estudia formació professional de lampista i tècnicament està capacitat”, afirma Rafecas, que afegeix que ha comprovat en altres projectes a Amèrica Llatina que el que falta són recursos materials i pràctica.

“Necessiten reciclatge”, conclou Xavi Marco en fer l’elaboració d’un catàleg d’edificis als campaments de refugiats sahrauís. Marco és estudiant de l’Escola Politècnica Superior d’Edificació de Barcelona (EPSEB)  i amb un altre company han realitzat aixecaments d’edificis i han recopilat informació de l’arxiu del Ministeri de la Construcció de la República Àrab Sahrauí Democràtica. “Serà una eina de registre i de control dels edificis existents, així com un primer marc reflexiu de com construeixen perquè puguin desenvolupar la primera normativa constructiva. Des dels inicis dels campaments, tothom autoconstruïa com podia i com volia. No els donem solucions, ni els diem què han de fer, sinó que els donem unes pautes mínimes”, puntualitza Marco.

Als campaments sahrauís també han format tècnics locals. Molts d’ells són titulats i formats a Cuba, però fins fa poc no han desenvolupat la seva activitat professional. “Si volen construir des de zero han de tenir una base. Els ajudem perquè els falta criteri professional i això afecta la qualitat dels habitatges”, afegeix Xavi Marco.

Kevin Penalva, llicenciat a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB), volia viure una realitat molt diferent. “Vaig anar a Moçambic per fer un curs que em servia per al projecte final de carrera. Tenia clar que havia de ser útil.” Va passar quatre mesos a Maputo per fer un estudi sociourbà exhaustiu dels barris perifèrics de la capital moçambiquenya.

A partir dels resultats, el govern local ha establert un pla urbà integral de la capital i l’arquitecte ha dissenyat un centre d’activitats comunitàries per al barri de Magoanine, que inclou un espai de formació professional. “És una prioritat del Ministeri d’Educació formar tècnics qualificats en la construcció per reduir la taxa d’atur i millorar la qualitat de les construccions. La proposta del centre permetrà la implicació més activa de la comunitat en la gestió del barri. Ho he fet amb el màxim de rigor i assegurant-me que hi participin tots els agents possibles.”

Penalva té clar que és una iniciativa engrescadora i aclareix que “no és una aventura passatgera”. Ara, ha tornat a Moçambic per estudiar la viabilitat real del projecte i aconseguir el compromís ferm de les administracions.