•Notícia

El prototip de màquina per produir nanofibres tèxtils dissenyat a l’Institut d’Investigació Tèxtil i Cooperació Industrial (INTEXTER) de la UPC és molt versàtil, inclou un software de disseny propi i permet graduar la quantitat de producció, la grandària i la qualitat de la nanofibra tèxtil.

Una nanofibra tèxtil és aquella que té un diàmetre de 100 nanòmetres (un nanòmetre és la milmilionèsima part d’un metro). Per exemple, el diàmetre d’una nanofibra pot ser 100.000 vegades menor que un cabell humà o 10.000 vegades menor que una fibra de cotó.

La revolució de la nanotecnologia aplicada a la indústria tèxtil està generant grans millores, canvis substancials i nou productes per a noves aplicacions: teixits antibacterians, filtres mol mes eficaços, roba esportiva d’elit que permet arribar a nous records, tèxtils anti taques, tèxtils repel·lents de l’aigua i d’oli, tèxtils electrònics, tèxtils autonetejables (self-cleaning), etc.

Experimentar als laboratoris amb nanofibres tèxtils era relativament fàcil, i aconseguir-les en assaigs no era massa complicat. El repte era controlar tot el procés i repetir-lo sistemàticament per produir nanofibres a escala industrial. Fins ara, només tres empreses al món —dels Estats Units, d’Alemanya i del Japó— compten amb la tecnologia adequada. A partir d’ara i gràcies al treball dirigit per Arun Naik i amb la col·laboració de Jose Antonio Tornero i Francesc Cano, de l’Institut d'Investigació Tèxtil i Cooperació Industrial (INTEXTER) de la UPC, Espanya ja compta amb la tecnologia adequada per poder fabricar, per primer cop, nanofibres. De moment, només tres empreses al món —dels Estats Units, Alemanya i Japó, respectivament— tenen capacitat per produir aquest tipus de fibres.

El prototip que s’ha creat a l’INTEXTER és un prototip que aprofita l’efecte electrosppining (tècnica que es fa servir amb els polímers per extrussionar-los mitjançant forces electrostàtiques) i que disposa d’una agulla i una xeringa industrial per la qual s’introdueix el polímer (el material sintètic del que s’extreu la nanofibra). Al polímer se li aplica un voltatge de fins 50KV amb un elèctrode incorporat a l’agulla. Degut a l’acció de l’electricitat, el polímer líquid es converteix en sòlid i després en un doll de nanofibres preparades per poder adherir-se al tipus de teixit adequat.

La màquina, a més, disposa d’una bomba fabricada pels mateixos investigadors que és capaç d’alimentar un cabdal de dissolució del polímer de fins 0,01 mml/hora. Això és revolucionari perquè permet estudiar la influència de la càrrega electrostàtica en cabdals molt reduïts. D’aquesta manera es poden arribar a fabricar de 3 a 5 grams per hora de nanofibres procedents de polímer amb el que han treballat.

El sistema es regeix a través d’un software original creat pels investigadors de l’INTEXTER. El prototipus serà presentat el mes de setembre al 47th Donbirn Man-made Fibers Congress (Àustria), un congrés internacional on participen més de 700 professionals i tècnics d’arreu del món.

El prototip desenvolupat té una gran versatilitat i permet un control absolut del procés, cosa que és una avantatge respecte als mètodes actuals. Treballar a escala nanomètrica, és a dir, amb nanofibres, implica treballar amb mesures que són invisibles per a l’ull. Un nanòmetre equival a la milionèssima part d’un mil·límetre.

La nanotecnologia ofereix grans possibilitats de desenvolupament tècnic a la indústria tèxtil sobretot perquè les nanopartícules posseeixen característiques i propietats ben diferents a les del material de les que procedeixen, com poden ser polímers, metalls, ceràmica, etc. L’or, per exemple, té un color groc, però les seves nanopartícules són vermelles. Una de les característiques importants de les nanopartícules és la seva àrea específica. La superfície d’un gram de nanofibres pot arribar a cobrir un cap de futbol.