•Notícia

El paisatgisme o l’arquitectura del paisatge és una disciplina que a casa nostra fa poc menys d’un quart de segle que s’ensenya. En aquest temps es calcula que s’han format uns 1.000 professionals en aquesta matèria a les aules de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), que és pionera a oferir-la a Espanya. “Es tracta d’un ensenyament molt específic i molt transversal”, apunta en una primera aproximació a la definició de paisatgisme Jordi Bellmunt, director del màster d’aquesta matèria del Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori de la UPC.

El professor Enric Batlle, també professor del mateix departament, afegeix que “hi ha moltes disciplines que hi estan associades; però, en resum, es pot definir un arquitecte o una arquitecta del paisatge com un o una professional que domina l’espai exterior”. És cert: l’arquitectura, la geografia, la sociologia, la història, l’enginyeria agrònoma o l’urbanisme són matèries amb un paper destacat en la feina dels transformadors de l’espai exterior. Però no sempre ha estat tan estreta com actualment, la relació d’aquests camps amb l’arquitectura del paisatge. “Al començament em deien professor de jardineria”, recorda Batlle, professor a l’ETS d’Arquitectura del Vallès, a Sant Cugat. “Quan vam començar, a la resta de departaments els feia una mica de recança involucrar-se en els nostres projectes i ara ho fan sense por”, afegeix Bellmunt, que treballa a l’ETS d’Arquitectura de Barcelona.

Però, per a què serveix tot això? Anna Zahonero, professora del Departament a l’escola de Barcelona, ho explica: “Per posar en relació funcions i serveis del territori amb una idea de canvi.” Ricard Pié, del mateix departament, afirma des de Sant Cugat que el paisatgisme “té com a principal objectiu entendre el territori i gaudir-ne, llegir-lo i transformar-lo adequadament”.

Des del punt de vista de Batlle, existeixen dues vessants en el món de l’arquitectura del paisatge. “La primera seria aquella en què un urbanista o un geògraf decideixen que en un determinat lloc hi va una autopista; en un altre, una ciutat, i que tot plegat es farà d’una determinada manera. Després, uns enginyers o enginyeres decideixen on es fan els carrers; els arquitectes, on es fan les cases i, a l’últim, allà on queden espais lliures, intervé l’arquitecte del paisatge, a qui s’encarrega fer les places i els parcs. Això ha anat girant cap a una altra vessant que busca conèixer on s’establirà el nou creixement d’una ciutat i en què l’arquitecte del paisatge no és una peça decorativa, sinó que és decisòria sobre com s’ha d’ordenar el territori.”

“El paisatgisme és una professió de present i, és clar, de futur”, assegura Bellmunt. La crisi econòmica no ha aturat els ritmes que es duien fins ara. De fet, alguns viuen l’actual conjuntura econòmica com quelcom positiu. “La crisi ens dóna timings més assequibles que en els darrers anys, en què s’ha hagut de lluitar contra un urbanisme ferotge i una especulació evident”, diu. “El que ha quedat aturat ha estat el creixement sense mesura, no l’arquitectura del paisatge”, puntualitza Batlle. Pié preveu una “pèrdua de determinats perfils professionals com a conseqüència de la crisi i l’aparició d’altres com el del paisatgista per afrontar els nous problemes de la ciutat i del territori”. En qualsevol cas, tots estan d’acord que, d’una manera o d’una altra, la crisi també afectarà aquesta disciplina.

Com podem diferenciar un bon projecte paisatgístic d’un que no ho és? La resposta la trobem en la manera d’aplicar les diverses disciplines que tenen un rol important en l’arquitectura del paisatge a l’hora de transformar l’espai exterior. El professor Bellmunt afirma que “els projectes rellevants són els que es relacionen amb el medi ambient”. “Un bon projecte és aquell en què primerament es decideix on van els parcs, després els carrers i després les cases”, opina el professor Batlle.

Per a Anna Zahonero, són òptims els canvis en el paisatge que “integren visions globals relacionades amb la forma i amb les funcions ambientals i socials, que llegeixen el context i aporten noves possibilitats als llocs”. I afegeix: “En aquest sentit, determinats projectes de restauració de pedreres perden la possibilitat d’oferir nous paisatges que acullin usos relacionats amb les necessitats actuals.” Finalment, el professor Pié explica que des del seu punt de vista “el que és més important és el paisatge quotidià, el que veiem cada dia, com ara els entorns de les ciutats”. Tots coincideixen a destacar la restauració de l’abocador del Garraf, del despatx Batlle i Roig, com una de les millors obres d’arquitectura del paisatge que es poden veure actualment.

De mals exemples també n’hi ha. La costa valenciana, determinats llocs de Tenerife, la Costa del Sol, “els simulacres rústics i els pessebres de muntanya”, apunta Ricard Pié. En definitiva, “projectes que busquen l’excusa per donar la raó a un urbanisme que no té cap sentit”, concreta Bellmunt.

Barcelona és una ciutat que es pot considerar un referent mundial en la matèria. “La ciutat ha estat pionera, per davant de la resta d’Europa, en molts aspectes de l’arquitectura del paisatge”, diu Batlle. “L’anomenat model Barcelona ens ha donat molt bona premsa a l’exterior i feina, actualment”, assegura. Des del final dels setanta, les diferents administracions catalanes han obert els ulls al paisatgisme. “El Govern català hi ha apostat fort”, diu Bellmunt. No obstant això, tot i que existeix una llei del paisatge entre altres instruments, com ara l’Observatori del Paisatge, per a Pié la legislació vigent “hauria de fixar uns criteris objectius d’avaluació que no depenguessin dels tècnics que fan els informes”.

Dos noms són clau per entendre que Catalunya sigui capdavantera. D’una banda, el de Manuel Ribas Piera, que va començar el 1983 el primer màster en Arquitectura del Paisatge de la UPC. De l’altra, Rosa Barba, motor del paisatgisme a Espanya. “Quan van començar els primers ajuntaments democràtics, que no tenien tradició de treballar en l’espai públic, nosaltres havíem de mirar cap a Europa o els Estats Units”, recorda el professor Bellmunt.

“Gràcies a persones com Barba o Ribas Piera, s’han creat elements com ara el màster o la Biennal Europea de Paisatge —des de 1998— i hem aconseguit crear un nucli dur en què els professionals de diferents sectors busquen objectius comuns”, concreta Bellmunt. “Sempre hem aixoplugat l’avantguarda europea en qüestions de paisatge”, sentencia.

Un concurs referencial

El Premi Europeu de Paisatge Rosa Barba és una iniciativa que va sorgir l’any 2000 dins del marc de la Biennal Europea de Paisatge. La professora del màster d’Arquitectura del Paisatge Maria Goula forma part del comitè organitzador de la Biennal. “És l’únic premi en l’àmbit europeu en matèria de paisatgisme que està dotat econòmicament”, explica. Els diners per al primer premi procedeixen de l’Associació d’Amics de la UPC. Són 15.000 euros. “El jurat està compost per professionals de renom d’arreu del món i en cada edició és diferent”, afegeix Goula, que explica la importància de la persona que ha donat nom al premi: Rosa Barba. “Va ser la primera en tot, des de la seva tesi doctoral L’abstracció del territori, fins a ser la principal impulsora de la Biennal. Rosa Barba ha marcat el paisatgisme a Catalunya.” Què es premia? “Existeix un eix comú entre les obres guanyadores: que hi hagi una mirada ecològica i que estiguin acceptades socialment; es busquen obres exemplars que siguin representatives de la creació del paisatge”, diu Goula.