•Notícia

 
Per què cal enregistrar la dansa en 3D?
Els sistemes tradicionals, com ara el vídeo, són insuficients per ensenyar una dansa, perquè només mostren dues dimensions. Nosaltres usem un sistema de captura del moviment magnètic i sense fil, propi de la indústria del videojocs o del cinema 3D. Col•loquem 15 sensors al cos del ballarí i cada 0,3 segons capturem tant la posició com l’angle de les diferents parts del cos. Aleshores, en reproduïm el moviment creant una animació digital, que l’usuari pot observar des de qualsevol punt de vista.

I capta els moviments més subtils?
Aquest era el nostre gran repte, perquè la dansa tradicional japonesa és un ball lent, en què la precisió és molt important, especialment pel que fa al moviment de les mans. Per això hem desenvolupat i patentat un sistema capaç d’enregistrar-ne el matís més exquisit. Consisteix en un guant amb 16 sensors, un per a cada falange, capaç de registrar fins a 48 angles i canvis de mig mil•límetre en la posició dels dits i de representarlos després en animacions gràfiques en 3D.

Es podria usar en altres camps?
L’hem testat amb pianistes, flautistes i intèrprets de koto, l’arpa tradicional japonesa, i creiem que pot ser útil per ensenyar música, i fins i tot per capturar els moviments d’un cirurgià.

També han creat el concepte nota de ball...
Sí, nosaltres considerem “notes de dansa” o buyo-fu els moviments primigenis que observem, els quals creen un codi. Així podem descriure una dansa mitjançant un conjunt de notes, que, combinades, creen una “partitura del ball”. D’aquesta manera podem conèixer l’estructura de la dansa i crear-ne de noves a partir de la combinació de les “notes de ball”.

De tot això sorgeix un nou sistema d’aprenentatge?
Sí, un de destinat a la formació superior, perquè la tecnologia que s’empra té un cost elevat. D’una banda, l’aplicació incorpora les dades dels moviments dels experts en les danses, digitalitzats. Aleshores, a partir d’una fotografia de l’alumne, es crea una silueta esquemàtica, que balla com ho ha fet el mestre, cosa que és important perquè els alumnes necessiten imitar un model. En segon lloc, els sensors capturen els moviments de l’alumne mentre balla, els quals es reprodueixen digitalment en una segona silueta. Finalment, el sistema compara el moviment d’ambdues figures i en mostra les diferències. A més, l’alumne pot autoavaluar la seva progressió.

També cal saber expressar emocions?
I tant! Per això a l’aplicació s’hi poden ressaltar visualment certs moviments i el mestre virtual pot explicar el sentit o l’expressió emocional de cada gest mitjançant text o a través de la veu.

La tecnologia acosta la dansa als joves?
Nosaltres ho intentem amb elements que els són familiars. Per exemple, en el sistema d’aprenentatge, l’alumne té un comandament de videojocs per fer rotar les siluetes virtuals i veure-les des de qualsevol angle. D’altra banda, hem editat una sèrie de 16 DVD que mostren les danses tradicionals, executades per una animació inspirada en l’estètica manga, que ja és present a les escoles.

Perilla el futur de la dansa tradicional japonesa?
Sí, perquè Akita, com moltes zones del Japó, té una població que envelleix molt ràpidament i la ciutat s’està despoblant. Els coneixements ancestrals no es transmeten a la gent jove i corren el risc de desaparèixer.

Però hi ha un interès públic per mantenir-la?
Sí, tant de les administracions locals com d’entitats culturals. El nostre projecte té la col•laboració de la companyia de teatre i dansa tradicional Warabi-za.

I també hi ha anhels individuals, com el seu.
Bé, espero sincerament que la nostra recerca podrà contribuir a transmetre la dansa tradicional japonesa a les noves generacions. Actius culturals intangibles, com ara un ball, són capaços de transmetre el paisatge de la vida, l’escenari de les imatges mentals, la saviesa i el coneixement dels nostres avantpassats.