•Notícia

El lli torna a navegar. El material natural que els romans empraven fa dos mil·lennis per teixir les veles dels vaixells es perfila ara com una alternativa a materials no biodegradables en la construcció d’embarcacions. Ramiro Valarín, estudiant a la Facultat de Nàutica de Barcelona, ha analitzat en el projecte de fi de carrera la viabilitat d’utilitzar la fibra de lli com a element de reforç dels compòsits, en lloc de la fibra de vidre o de carboni que s’usen habitualment per fabricar embarcacions. El resultat ha estat la construcció d’una canoa ecològica que s’ha exposat al Saló Nàutic de Barcelona 2010.

 

Les embarcacions actuals, ja siguin de lleure o de competició, incorporen diversos elements construïts amb compòsits, per la seva extraordinària resistència i lleugeresa. Aquestes resines compostes estan integrades per un element de cohesió i un de reforç. La recerca de Ramiro Valarín s’ha centrat en aquest darrer element, per cercar-ne un de biodegradable que ofereixi les millors prestacions. En general, “les fibres naturals tenen un pes específic baix i molt bones propietats aïllants”, afirma Valarín. La seva recerca es decanta pel lli en lloc del cànem o la iuca, per la bona relació entre el pes i la resistència d’aquest vegetal i per l’extensa producció que hi ha a Europa, que el fa més assequible.

 

Una sèrie d’assajos amb resines termostables reforçades amb fibra de lli i de càlculs estructurals van precedir la construcció de la canoa, que té 4,5 metres d’eslora.

 

Valarín, estudiant d’enginyeria tècnica naval, va construir l’embarcació seguint el mètode d’emmotllament per injecció de resines per buit, és a dir, en primer lloc va col·locar una tela de lli de reforç sobre el motlle i la va cobrir amb un film de polietilè. Mitjançant unes mànegues, va extraure tot l’aire entre el film i el motlle per produir el buit i va injectar la resina líquida. Un cop la resina va cristal·litzar, va extreure les dues meitats del buc dels motlles i els va soldar.

 

L’estudiant reconeix que aquesta recerca suposa només un punt de partida: “S’ha de millorar molt perquè pugui ser un producte tècnicament viable, i més encara per poder competir comercialment amb les fibres de vidre”, explica. Les dificultats principals provenen de les necessitats estructurals de les embarcacions. “Les fibres naturals ja es fan servir com a reforç de compòsits en productes com ara l’interior dels vehicles, raquetes de tennis, joguines o aïllants d’habitatges. Cap d’aquests té unes exigències estructurals importants. En canvi, en una embarcació hi ha una interacció complexa entre diferents forces”, explica Valarín.

 

De moment, l’estudi apunta opcions per a la millora, ja que altres resines i mètodes encara més costosos, com ara les resines epoxi i els materials preimpregnats, optimitzarien enormement les propietats del material, reconeix Valarín.

 

Aquest és un camí en què confia que es podrà avançar mitjançant la recerca que facin, per exemple, altres estudiants I l’aposta de la indústria nàutica per l’R+D enfocada a la sostenibilitat. “Qui ens assegura que en el futur no es puguin construir iots de 30 metres d’eslora amb fibres de lli?”, conclou.