•Notícia

• Article de Maria Rubert

Els darrers anys, l’habitatge ha estat motiu freqüent de notícia a Espanya. La premsa s’ha fet ressò del creixement exagerat de l’obra nova —i de l’impacte que té sobre el territori i el consum de sòl, recursos i energia que comporta—, de la quantitat d’habitatges buits, de la gran aturada del sector de la construcció... Xifres desorbitades i informacions sovint alarmants, i és enmig d’aquest context que s’origina el projecte “Rehabitar”, un treball del grup de recerca Habitar, del Departament de Projectes Arquitectònics a l'ETS d’Arquitectura del Vallès (ETSAV), que, des del punt de vista de rehabitar els espais, de reaprofitar-los i de repensar la manera de viure’ls, explora i dóna idees que poden ser l’origen d’una reflexió sobre l’habitatge actual.

El grup, que es reuneix habitualment a l’ETSAV, està format per Xavier Monteys, Magda Mària, Pere Fuertes, Anna Puigjaner, Roger Sauquet, Carles Marcos, Eduard Callís, Óscar Linares i Carlos Fernández-Rovira.

El format triat per a la presentación de les diferents aproximacions al concepte de rehabitar és un cicle de nou exposicions encarregades pel Ministeri d’Habitatge, que ja s’ha iniciat a les diferents sales de l’Arquería de Nuevos Ministerios, a Madrid, i que durarà fins el 2011. La finalitat, en part, és divulgativa, i el destinatari, el gran públic, però també l’Administració i el col·lectiu d’arquitectes.


Per a Magda Mària, un dels objectius del projecte és fer evident que el parc d’habitatges ja edificat es pot aprofitar i utilitzar de manera diferent. “De vegades, no cal fer una cosa nova, sinó donar un altre ús a allò que ja existeix. Des d’aquest punt de vista estrictament pragmàtic, del que es tracta és de prendre consciència que mitjançant petites operacions, que generin poca despesa globalment però triades amb molta estratègia, és possible obtenir grans resultats quant a les possibilitats d’ús dels habitatges”, explica.

Tornar a utilitzar-los, ampliant-ne els usos, esdevé aleshores una manera d’aproximar-se a l’habitatge com a objecte susceptible de millora. “Així es dóna resposta a un altre model de vida familiar, a altres formes de cohabitació o convivència, a les necessitats canviants dels habitants, i els habitatges s’adapten també a les realitats socials relacionades amb les formes de producció, el ritme de vida o els canvis dels valors de referència”, segueix Magda Mària, per a qui, en el camp de l’habitatge, l’embolcall arquitectònic “té sentit quan retornem el protagonisme a les persones que l’habiten”.

Pere Fuertes reprèn aquest argument i explica que “si mirem la distribució de molts habitatges construïts abans d’ahir, alguns dels quals fins i tot ni tan sols s’han arribat a ocupar, ens adonem que no aporten absolutament res respecte a d’altres concebuts fa 15 o 20 anys. Simultàniament, la gent, nosaltres, hem canviat molt la manera de viure en una casa, i la realitat és que qui acaba pagant aquesta contradicció som nosaltres, perquè ens adaptem a uns habitatges fets amb uns criteris que no s’han modificat des de fa dècades”.

És aquí que la qüestió de la presència de les persones és essencial, perquè són elles les que tenen la capacitat de transformar un espai, de fer que pugui evolucionar. “El que ens interessa fer evident són les diferències entre l’espai que habitem i la nostra manera d’ocupar-lo”, afegeix, “perquè si rehabilitar té a veure amb reformar la casa, pintar-la, posar-la al dia i dotar-la d’unes condicions tècniques, rehabitar té a veure amb les persones, amb la nostra manera de viure.”


Per al director del grup, Xavier Monteys, la rellevància d’aquesta qüestió està relacionada amb el fet que l’habitatge és un fenomen complex sotmès a molts factors —el món que canvia, els hàbits, la manera de passar el cap de setmana, la tecnologia—, però alhora és un lloc molt conservador. "Les coses han canviat molt, però en matèria d’utilitzar l’habitatge, la gent continua sent molt conservadora, fins i tot diria que tenim molt poques idees. Des del nostre punt de vista, es tractaria que canviéssim nosaltres, o sigui, que no només entenguem que els grans canvis vénen de bracet amb la tecnologia", explica.

Els dos primers episodis del projecte “Rehabitar” ja han vist la llum: el primer, una exposició en què s’introduieix el concepte de rehabitar des de les seves múltiples facetes. El segon, una exposició en què es desenvolupa una d’aquestes facetes: les anomenades habitacions satèl·lit.

Els episodis següents plantejaran qüestions que es complementen, que ofereixen nombroses possibilitats de rehabitar amb imaginació el que ja existeix i que es poden combinar. Per exemple, com es transforma un habitatge quan hi obrim més portes i en flexibilitzem l’ús de les habitacions? Què passa quan canviem d’ubicació la cuina i la col·loquem en el centre de l’habitatge? O quan col·loquem un ascensor a la façana i tenim una segona entrada a través del balcó? Què podem fer amb les plantes baixes perquè entrin en relació amb el carrer? Quines possibilitats tenen les cobertes que estan sense ús? Què passaria amb l’espai que habitem si intercanviéssim els nostres mobles amb els d’una altra persona?

Respondre a aquestes preguntes vol dir creure que “pensar en arquitectura és dilatar la idea que tenim de projectar, que no és agafar un llapis i posar-se a crear formes”, afirma Xavier Monteys. En certa manera, és distingir el treball de concebre un habitatge del de dissenyar-lo perquè es construeixi. “Perquè projectar i construir són dues coses diferents que sovint es confonen”, afegeix Carles Marcos. “L’arquitectura inclou un ventall molt més ampli de temes” continua, “i la recerca en aquest àmbit, en part, hauria de ser això, arquitectura en brut, identificar què està passant i condensar-ho per poder ensenyar-ho”
 

I aquest és un aspecte sobre el qual és necessari ampliar el bagatge. “En general reflexionem molt poc sobre el que suposa aixecar de nou un edifici, sobre la racionalitat o irracionalitat del fet de continuar construint i creant barris nous, per molt sostenibles que siguin. I potser hauríem d’ampliar el debat per parlar no tan sols de l’aprofitament del parc d’habitatges ja construït, sinó també dels vells monuments, de les fàbriques o de l’espai públic”, comenta Roger Sauquet.

En definitiva, aquest grup d'arquitectes de la UPC planteja la necessitat de fomentar una cultura crítica sobre l’habitatge, per donar l’oportunitat de pensar com viu la gent i veure què més se li pot oferir des de la professió.