•Notícia
Compartir
Jornades ‘Aluminosi’ 2010: sala d’actes de l’edifici Vèrtex de la UPC (pl Eusebi Güell, 6)
L’aluminosi, 20 anys després a debat: un problema resolt o un conflicte latent?
Les jornades de debat ‘Aluminosi’ 2010’ han reunit, els dies 10 i 11 de juny a la UPC, experts per tractar la problemàtica des dels punts de vista socioeconòmic, legal, judicial, arquitectònic i de comunicació.
Continguts Relacionats
10/06/2010
Aviat s’acompliran 20 anys de l’esfondrament d’un sostre d’un bloc de pisos al barri del Turó de la Peira de Barcelona. Va ser l’inici d’un fenomen que aleshores es va anomenar aluminosi i que va tenir conseqüències de gran abast. Amb aquest motiu, els dies 10 i 11 de juny, la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), juntament amb Adigsa, empresa pública del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat, el Col·legi d’Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d’Edificació de Barcelona i l’Institut de Tecnologia de la Construcció de Catalunya, han organitzat en aquesta Universitat les jornades de debat titulada ‘Aluminosi’ 2010, en les que s'ha tractat la problemàtica des de diferents punts de vista: socioeconòmic, legal, judicial, arquitectònic i de comunicació.
L’objectiu d’aquest debat ha estat consolidar el coneixement científic i tècnic que es va derivar d’aquells esdeveniments. Per això, el debat ha girat entorn del que va passar, de com es va reaccionar, de quina experiència se n’ha tret, de què s’havia d’haver fet i què no s’hauria d’haver fet.
20 anys desprésL’esfondrament del sostre d’aquell edifici d’habitatges del Turó de la Peira, l’11 de novembre de 1990, va causar un gran ressò mediàtic i, conseqüentment, una gran alarma social.
Els sostres d’aquell edifici estaven fets amb bigues de ciment aluminós, com en molts dels edificis construïts a Espanya durant els anys 50 i 60. Aquell sostre va caure, segons els experts, per problemes de corrosió associats a humitats en el terrat de l’edifici. A partir de llavors, es van reivindicar subvencions econòmiques pels usuaris afectats, avenços tècnics pel sector de l’edificació i noves regulacions.
L’esdeveniment va ser, però, el detonant d’un problema estructural de construcció en tot el parc edificat durant els anys 50 i 60. Una construcció feta amb pocs mitjans, amb escassa normativa i, en general, amb presses. El 1991 es va desenvolupar que aquesta problemàtica afectava 87.000 habitatges de tot Catalunya i més de 15.000 en diversos barris de Barcelona, cosa que va obligar a renovar total o parcialment els habitatges del Turó de la Peira i d’altres barris de Catalunya.
Durant els següents cinc anys des de l’esfondrament, es van produir avenços en l’àmbit de l’edificació: es van establir requeriments tècnics més exigents en la construcció, el sector de l’edificació va aportar solucions als problemes estructurals, es van dictar noves normatives que introduïen nous conceptes, com ara la necessitat de la diagnosi i del manteniment dels edificis, i es van millorar milers d’habitatges.
Tot i això, encara persisteix la connotació negativa de la paraula “aluminosi”, que titlla de dolent un tipus de ciment, el qual, segons els especialistes, no té per què ser-ho, si no es donen les causes perquè ho sigui.
Aquest producte, pràcticament sempre, pateix una pèrdua parcial de resistència i un augment de la porositat. Però passats els 10 primers anys de vida de l’edifici, la resistència del material ja no minva més. Així, les bigues fetes amb ciment aluminós dels anys 50 i 60 ja no perdran més resistència i només es poden degradar a causa de la humitat, que afecta per corrosió les armadures d’acer que porten a l’interior.
Tanmateix, aquesta problemàtica vinculada a la humitat la pateixen, de la mateixa manera, les biguetes fetes amb ciment Portland i també, de forma diferent, la resta de biguetes (les de fusta es poden podrir, les d’acer es poden rovellar).
La paraula “aluminosi” porta associada, doncs, la idea de patologia. Així, socialment es considera que un edifici que “tingui aluminosi” és sinònim d’edifici malalt d’alguna cosa que pot portar a l’ensorrament. Segons afirmen els experts, però, aquesta afirmació és totalment incorrecte.
La idea més estesa és que un edifici que té aluminosi incorpora bigues fetes amb ciment aluminós. Però, en realitat, el fet de si aquestes bigues són resistents o no és força independent del tipus de ciment que les composa.
Segons assenyalen els especialistes, si l’aluminosi vol dir “ser fet amb ciment aluminós”, aleshores aquest fenomen no és de per sí una malaltia. Però un ús no prou curós del material pot portar, a la llarga, problemes similars als que tenen altres formigons, com el ciment Portland, o altres materials, com les bigues de fusta o d’acer.
L’objectiu d’aquest debat ha estat consolidar el coneixement científic i tècnic que es va derivar d’aquells esdeveniments. Per això, el debat ha girat entorn del que va passar, de com es va reaccionar, de quina experiència se n’ha tret, de què s’havia d’haver fet i què no s’hauria d’haver fet.
20 anys després
Els sostres d’aquell edifici estaven fets amb bigues de ciment aluminós, com en molts dels edificis construïts a Espanya durant els anys 50 i 60. Aquell sostre va caure, segons els experts, per problemes de corrosió associats a humitats en el terrat de l’edifici. A partir de llavors, es van reivindicar subvencions econòmiques pels usuaris afectats, avenços tècnics pel sector de l’edificació i noves regulacions.
L’esdeveniment va ser, però, el detonant d’un problema estructural de construcció en tot el parc edificat durant els anys 50 i 60. Una construcció feta amb pocs mitjans, amb escassa normativa i, en general, amb presses. El 1991 es va desenvolupar que aquesta problemàtica afectava 87.000 habitatges de tot Catalunya i més de 15.000 en diversos barris de Barcelona, cosa que va obligar a renovar total o parcialment els habitatges del Turó de la Peira i d’altres barris de Catalunya.
Durant els següents cinc anys des de l’esfondrament, es van produir avenços en l’àmbit de l’edificació: es van establir requeriments tècnics més exigents en la construcció, el sector de l’edificació va aportar solucions als problemes estructurals, es van dictar noves normatives que introduïen nous conceptes, com ara la necessitat de la diagnosi i del manteniment dels edificis, i es van millorar milers d’habitatges.
Tot i això, encara persisteix la connotació negativa de la paraula “aluminosi”, que titlla de dolent un tipus de ciment, el qual, segons els especialistes, no té per què ser-ho, si no es donen les causes perquè ho sigui.
Què és el ciment aluminós?
El ciment aluminós és un tipus de ciment fabricat per fusió i posterior molturació, d’una mescla concreta de bauxites i pedres calcàries. Es tracta d’un compost d’aluminats monocàlcics, per tant, és un ciment concret amb unes característiques i prestacions particulars. Aquest ciment es va utilitzar àmpliament per fabricar biguetes de formigó els anys 50 i 60, en què es va construir molt. Des de fa més de 40 anys, aquest material no s’utilitza per a biguetes per a sostres, però els edificis construïts llavors amb aquest material perduren avui en dia. Aquest producte, pràcticament sempre, pateix una pèrdua parcial de resistència i un augment de la porositat. Però passats els 10 primers anys de vida de l’edifici, la resistència del material ja no minva més. Així, les bigues fetes amb ciment aluminós dels anys 50 i 60 ja no perdran més resistència i només es poden degradar a causa de la humitat, que afecta per corrosió les armadures d’acer que porten a l’interior.
Tanmateix, aquesta problemàtica vinculada a la humitat la pateixen, de la mateixa manera, les biguetes fetes amb ciment Portland i també, de forma diferent, la resta de biguetes (les de fusta es poden podrir, les d’acer es poden rovellar).
L’aluminosi no és, en realitat, una patologia
El concepte aluminosi es va esmentar per primer cop en un article publicat l’any 1989 (R. Talero. La aluminosis del cemento aluminoso o un término nuevo para una clásica enfermedad). En aquest article es feia referència a tres tipus de fenòmens (conversió+carbonatació+hidròlisis alcalina) que podien patir els formigons fabricats amb ciment aluminós, en determinades circumstàncies atípiques i es definia com aluminosi la coexistència d’aquests tres processos patològics.La paraula “aluminosi” porta associada, doncs, la idea de patologia. Així, socialment es considera que un edifici que “tingui aluminosi” és sinònim d’edifici malalt d’alguna cosa que pot portar a l’ensorrament. Segons afirmen els experts, però, aquesta afirmació és totalment incorrecte.
La idea més estesa és que un edifici que té aluminosi incorpora bigues fetes amb ciment aluminós. Però, en realitat, el fet de si aquestes bigues són resistents o no és força independent del tipus de ciment que les composa.
Segons assenyalen els especialistes, si l’aluminosi vol dir “ser fet amb ciment aluminós”, aleshores aquest fenomen no és de per sí una malaltia. Però un ús no prou curós del material pot portar, a la llarga, problemes similars als que tenen altres formigons, com el ciment Portland, o altres materials, com les bigues de fusta o d’acer.
Segueix-nos a Twitter
