•Notícia

Què passa quan una mare de família no aconsegueix un espai per a ella a casa seva? O quan l’àvia es presenta a casa a passar uns dies o bé a quedar-s’hi perquè ja no pot viure sola? I si el que ve és l’amic de la nostra filla que vol estudiar a la ciutat? Què passa quan necessitem treballar a casa sense que ens molestin?

Habitualment, aquestes i altres situacions similars no tenen una solució satisfactòria dins les nostres llars. La resposta s’ha de buscar en la rehabilitació del bloc d’habitatges i en la incorporació d’habitacions satèl·lit. Aquesta és la teoria que apunta l’exposició ReHabitar (2), que presenta a Madrid el Ministeri de l’Habitatge, la segona entrega realitzada pel grup de recerca Habitar, de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), dirigit per Xavier Monteys, del Departament de Projectes Arquitectònics a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV). L’exposició es podrà visitar del 6 de maig al 13 de juny a l’aulari de la sala l’Arquería de Nuevos Ministerios de Madrid (Paseo de la Castellana, 67).

L’exposició ReHabitar (2) escenifica aquestes quatre preguntes en quatre històries domèstiques projectades en un curtmetratge que es descobreix a l’inici de l’exposició. Aquestes històries, sumades a altres situacions verídiques similars que apareixen en algunes recents notícies de premsa, expliquen la necessitat que tenim de dotar les nostres llars d’una habitació més, que pugui tenir una certa independència de l’espai domèstic. A aquest espai se l’anomena habitació satèl·lit.

El desenvolupament de l’exposició ReHabitar (2) es realitza mitjançant una tela d’1,5 m d’alçada, sobre la qual s’ha imprès tota la informació de la mostra i sobre la qual també es projecten els curtmetratges. El plec d’aquest pla vertical possibilita la formació d’un primer àmbit d’accés i d’un segon espai més ampli a la Sala Aulari, situada en el soterrani de la Sala d’exposicions L’Arquería de Nuevos Ministerios.

La il·luminació de l’exposició es resol mitjançant uns focus que projecten llum des de la part posterior de la tela, de forma que tot el conjunt expositiu es converteix en una gran làmpada que vol llançar nova llum sobre les possibilitats del bloc d’habitatges per rehabitar la casa.Una habitació satèl·lit possibilita que la casa creixi temporalment d’acord a les seves necessitats, segons els autors de l’exposició. Es tracta d’un espai a part, contigu a l’habitatge o bé situat uns pisos més amunt o més avall, sempre dintre del mateix edifici. La necessitat d’un espai propi, la visita d’un parent o un amic, l’aspiració d’independència d’un fill, la cura de persones de la tercera edat o la feina a casa són, entre d’altres, situacions que es fan més suportables amb la presència d’habitacions satèl·lits a les cases.

La separació física de la llar, a més, garanteix la intimitat i l’autonomia dels seus habitants; la proximitat que ofereix el bloc també permet estrènyer les relacions personals i el suport mutu de les famílies.

La millora que aquestes habitacions suposen per a l’habitatge va en la direcció del seu ús, no de les dotacions mecàniques o del seu condicionament energètic. Cada una d’aquestes habitacions no té les qualitats suficients per aconseguir per si sola els estàndards d’habitabilitat corrents, però si quan forma part d’una casa. D’aquesta manera, el que es proposa és que una casa tingui una habitació fora del seu perímetre, això suposa, en certa manera, que la casa és discontinua.

De fet, els nostres habitatges ja són parcialment discontinus quan tenen un traster a la coberta o una plaça de pàrquing a la planta baixa o en el soterrani. Ara només falta admetre que una peça habitable també pot ser independent.

Model d’habitació satèl·lit estàndard

1. Passadís i espai comú de l’edifici
2. Accés independent
3. Lavabo amb dutxa i WC
4. Rentamans a l’exterior del lavabo
5. Moble baix per a la cafetera, el microones i el forn elèctric
6. Clóset per emmagatzemar
7. Intercomunicador per comunicarse amb la vivenda
8. Finestra practicable a la façana
9. Finestra sobre de la porta d’entrada per assegurar la ventilació creuada
 

Habitacions amb un cert grau d’autonomia connectades directament a l’habitatge o situades de forma discontínua en una altre planta de l’immoble han existit sempre. El que proposa l’exposició ReHabitar (2) és canviar la forma de mirar-les. Per això, es realitza una revisió d’algunes situacions que, encara que llunyanes en el temps o en el context, poden rescatar-se com a desencadenants de noves solucions aplicables a la realitat actual: les habitacions amb entrada pròpia des del replà, algunes equipades amb lavabo i cuina, en llars de diverses èpoques, com las del barri de la Baixa Lisboa, les de la Siedlung Dammerstock en Karlsruhe o las de Charlottenburg Nord a Berlín.

Altres exemples rescatables són, segons els autors de la mostra, les dependències de servei connectades en els baixos de la coberta o en las plantes baixes, com les chambres de bonne a París o las maid’s rooms de Londres. El mateix passa amb els apartaments per a joves en els àtics, com els dels habitatges obrers a Pforzheim; els trasters o bodegues situats als terrats que acaben sent rellogats com habitacions independents, com les gambaras d’Euskadi o les càmeres d’algunes Siedlungen a Frankfurt, els ateliers o estudis situats annexos a les cases o escampats per diversos punts de l’immoble; i l’hotel de la Unité d’Habitation de Marsella, que ocupa tota una planta del bloc.

Cap d’aquests exemples coincideix exactament amb el que es proposa, però la suma de tots podria conduir-nos a un model semblant. En qualsevol cas, n’hi hauria prou amb un d’ells per mostrar el que és realment important és el model de veure’ls, d’interpretar-los.
Per aconseguir dotar un edifici d’habitacions satèl·lits és necessari reparar el bloc d'habitatges. Per això l’exposició proposa, com a exemple, la reforma d’alguns blocs representatius construïts a Espanya entre els anys 1960 i 1980, substituint algunes de les plantes per habitacions independents. La intenció és reparar aquests immobles per millorar les possibilitats d’ús de les cases. Rehabilitar les llars comporta rehabilitar el bloc.

Rehabilitar el bloc suposa també rehabilitar el barri, injectant nous usos en oferir un major ventall de prestacions i evitar que, amb els canvis de les necessitats o de conjuntura, els seus habitants hagin d’abandonar-lo a la recerca d’allò que aquest ja no pot oferir.

Segons els autors de l’exposició, la normativa hauria de fer un esforç perquè propostes com aquesta siguin possibles. “És necessària una revisió que permeti definir aquestes habitacions com elements autònoms, intercanviables en el mateix immoble, potser a partir de solucions de copropietat, com succeeix en el car sharing, o estudiant la possibilitat que aquests espais siguin de lloguer, encara que el conjunt de l’habitatge no ho sigui. Això suposa tornar a incidir en el concepte d’habitabilitat, definint-lo de forma que no s’esgoti en les fórmules que parteixen de la casa com unitat indivisible”, afirmen els experts del grup Habitar.

L'equip de recerca Habitar, dirigit per Xavier Monteys, està format per Magda Mària, Pere Fuertes, Anna Puigjaner, Roger Sauquet, Carles Marcos, Eduard Callís, Óscar Linares, Carlos Fernández-Rovira.

Les persones que visitin aquesta mostra i les que seguiran poden expressar les seves opinions en un llibre de visites que forma part del blog de Rehabitar, que s’ha posat en marxa com a mitjà complementari de divulgació dels continguts de cada exposició.

Les set exposicions que seguiran aquesta mostra, de caràcter i format diversos, i ubicades a diferents sales de l’Arquería, desgranaran altres tantes aproximacions a la idea de Rehabitar i, en el seu conjunt, plantegen com es pot interrogar de nou la casa, subvertint l'ús que en fem per infondre-hi nova vida.