•Notícia
Compartir
Low Tech: l'arquitectura ecològica
A l’hora de planificar un nou edifici sovint no es té en compte el seu possible impacte ambiental i social que pot tenir. Per intentar frenar aquesta tendència, els defensors del Low Tech, una nova forma d’arquitectura ecològica, reivindiquen una revisió de les tècniques constructives del passat, perquè l’arquitectura del futur mantingui l’eficiència actual i es preocupi, alhora, pels aspectes ètics que se’n deriven.
28/12/2010
Durant les últimes dècades, la tecnologia ha permès avenços significatius en el camp de l’arquitectura. Sense aquests descobriments seria impensable tirar endavant edificacions com ara l’hotel Vela, a Barcelona, o l’hotel de set estrelles Burj al Arab, a Dubai. A vegades, però, aquesta innovació eclipsa els efectes ambientals dels materials que s’han emprat en la construcció, ja que en molts casos es produeixen en zones llunyanes a l’emplaçament de l’edifici.
Aquesta consciència dels impactes col•laterals és el motor del sistema de construcció Low Tech, una manera de fer arquitectura que reivindica una visió dels projectes a llarg termini. “El sistema econòmic actual només busca aconseguir el màxim benefici econòmic. Nosaltres proposem anar més enllà, per intentar ser respectuosos amb l’entorn natural i social”, assegura Mònica Alcindor, arquitecta i professora de l’Escola Politècnica Superior d’Edificació de Barcelona (EPSEB), que experimenta aquest mètode. El sistema Low Tech es basa en tres principis: potenciar l’ús de materials locals, adaptar tècniques del passat que estan a punt de desaparèixer i fer que aquestes tècniques estiguin a l’abast de tothom.
Cada territori té una disponibilitat de recursos materials en funció de les seves condicions ambientals. En el sistema Low Tech és bàsic que “els coneixements s’adaptin als recursos de cada zona, per trobar un equilibri i no haver d’importar-los de l’exterior”, explica Alcindor. “S’ha d’evitar, en la mesura que sigui possible, el transport de materials pesants, ja que suposen una enorme despesa energètica que es pot evitar.”
“Hi ha una tendència generalitzada a treballar amb els materials convencionals com ara el vidre, la ceràmica cuita o el formigó, i sembla que la resta ni existeixen”, assegura Antonia Navarro, doctora en geologia i professora de l’EPSEB, que assaja noves tècniques de construcció al laboratori de materials. “A Catalunya, per exemple, l’argila i el guix només s’utilitzen per fer arrebossats als interiors, mentre que a la zona dels Monegres es fan servir com a materials de construcció per a exteriors.”
En aquest sentit, Navarro subratlla el poc ús que es fa de la terra, un material que coneix molt bé i que destaca pels seus avantatges: és innocu, fàcil d’obtenir localment, suposa poca despesa energètica, és incombustible i un bon aïllant tèrmic i acústic. Si es combinen la terra i altres materials naturals es poden alçar parets amb sistemes que gairebé estan en desús, com ara les tàpies (murs de terra compacta que es fan mitjançant un encofrat de fusta), la tova (maons amb terra crua i palla assecada al sol) o el cob (barreja de terra, aigua i palla sense una forma concreta).
De fet, el coneixement tradicional és un altre focus del Low Tech. Segons Alcindor: “Si fem un repàs de la historia de l’arquitectura, pot semblar que s’ha fet taula rasa per oblidar tot el coneixement que s’ha anat acumulant al llarg dels segles. No hem d’oblidar d’on venim, perquè les tècniques antigues han funcionat en moltes construccions.” Abans de la Revolució Industrial hi havia molt coneixement pràctic, que s’ha anat perdent per la introducció de noves tècniques en què l’ofici no és tan necessari. La clau del Low Tech, per tant, consisteix a “trobar l’equilibri just entre els grans coneixements del passat i els avenços dels últims anys”, resumeix Navarro.
“Es pot viure en construccions de baix impacte ambiental que no semblin una cova”, afirma Alcindor. Un exemple pràctic de construcció Low Tech és la que té una base d’un material local, abundant i pesant, i que es beneficia dels petits tecnicismes High Tech (resultat de la innovació tecnològica) per millorar el resultat final. Els materials locals i les tècniques del passat impliquen un augment de l’accessibilitat. “No calen grans maquinàries, tothom es pot construir un habitatge Low Tech. Només calen el terreny I l’assessorament d’un arquitecte que conegui de prop les propietats dels materials de baix impacte”, coincideixen les dues docents.
No obstant això, el Low Tech també té una part menys positiva, que és que el temps de construcció i la mà d’obra són superiors al sistema convencional. Així, doncs, és possible aplicar-lo en construccions reals o no és res més que un corrent utòpic? “Molta gent es pensa que només es fa a països en vies de desenvolupament, tot i que en realitat hi ha arquitectes que segueixen el Low Tech arreu del món”, explica Alcindor.
Sense anar gaire lluny, a Santa Eulàlia de Ronçana (Vallès Oriental) l’any passat es va inaugurar l’escola bressol La Font del Rieral. És el primer edifici públic Low Tech de l’Estat espanyol. Per fer les parets, l’arquitecte Gabriel Barbeta va utilitzar la tècnica de blocs de terra construïda, que són rajoles de terra natural sense coure a les quals es van afegir set essències florals de Bach.
L’arquitectura Low Tech és una via emergent que es troba molt limitada per les fortes normatives que tenen els països en matèria de construcció. La solución comporta un doble canvi: de mentalitat i de normatives. D’una banda, cal incorporar noves tendències arquitectòniques, lluny dels materials tecnificats i les imatges contemporànies que, segons Alcindor, transmeten els mitjans de comunicació. “Cada vegada hi ha més persones conscienciades, però caldria una millor connexió entre nosaltres. Ens va sorprendre que la primera trovada Low Tech que vam organitzar al noviembre a l’EPSEB despertés l’interès de tants estudiants i estudiantes”, confessa Navarro. Totes dues coincideixen que aquest canvi de mentalitat pot començar des de la universitat.
D’altra banda, per fer possible el canvi de normatives cal fer primer una quantificació exhaustiva del cost real dels materials, que tingui en compte l’impacte de tot el cicle de vida, des de l’extracció del material fins a la gestió dels residus que es derivin de la construcció. Només amb aquestes dades, els tècnics podran determinar quines són les millors solucions a llarg termini.
Materials naturals per aixecar Haití
Aquesta consciència dels impactes col•laterals és el motor del sistema de construcció Low Tech, una manera de fer arquitectura que reivindica una visió dels projectes a llarg termini. “El sistema econòmic actual només busca aconseguir el màxim benefici econòmic. Nosaltres proposem anar més enllà, per intentar ser respectuosos amb l’entorn natural i social”, assegura Mònica Alcindor, arquitecta i professora de l’Escola Politècnica Superior d’Edificació de Barcelona (EPSEB), que experimenta aquest mètode. El sistema Low Tech es basa en tres principis: potenciar l’ús de materials locals, adaptar tècniques del passat que estan a punt de desaparèixer i fer que aquestes tècniques estiguin a l’abast de tothom.
Cada territori té una disponibilitat de recursos materials en funció de les seves condicions ambientals. En el sistema Low Tech és bàsic que “els coneixements s’adaptin als recursos de cada zona, per trobar un equilibri i no haver d’importar-los de l’exterior”, explica Alcindor. “S’ha d’evitar, en la mesura que sigui possible, el transport de materials pesants, ja que suposen una enorme despesa energètica que es pot evitar.”
“Hi ha una tendència generalitzada a treballar amb els materials convencionals com ara el vidre, la ceràmica cuita o el formigó, i sembla que la resta ni existeixen”, assegura Antonia Navarro, doctora en geologia i professora de l’EPSEB, que assaja noves tècniques de construcció al laboratori de materials. “A Catalunya, per exemple, l’argila i el guix només s’utilitzen per fer arrebossats als interiors, mentre que a la zona dels Monegres es fan servir com a materials de construcció per a exteriors.”
En aquest sentit, Navarro subratlla el poc ús que es fa de la terra, un material que coneix molt bé i que destaca pels seus avantatges: és innocu, fàcil d’obtenir localment, suposa poca despesa energètica, és incombustible i un bon aïllant tèrmic i acústic. Si es combinen la terra i altres materials naturals es poden alçar parets amb sistemes que gairebé estan en desús, com ara les tàpies (murs de terra compacta que es fan mitjançant un encofrat de fusta), la tova (maons amb terra crua i palla assecada al sol) o el cob (barreja de terra, aigua i palla sense una forma concreta).
De fet, el coneixement tradicional és un altre focus del Low Tech. Segons Alcindor: “Si fem un repàs de la historia de l’arquitectura, pot semblar que s’ha fet taula rasa per oblidar tot el coneixement que s’ha anat acumulant al llarg dels segles. No hem d’oblidar d’on venim, perquè les tècniques antigues han funcionat en moltes construccions.” Abans de la Revolució Industrial hi havia molt coneixement pràctic, que s’ha anat perdent per la introducció de noves tècniques en què l’ofici no és tan necessari. La clau del Low Tech, per tant, consisteix a “trobar l’equilibri just entre els grans coneixements del passat i els avenços dels últims anys”, resumeix Navarro.
“Es pot viure en construccions de baix impacte ambiental que no semblin una cova”, afirma Alcindor. Un exemple pràctic de construcció Low Tech és la que té una base d’un material local, abundant i pesant, i que es beneficia dels petits tecnicismes High Tech (resultat de la innovació tecnològica) per millorar el resultat final. Els materials locals i les tècniques del passat impliquen un augment de l’accessibilitat. “No calen grans maquinàries, tothom es pot construir un habitatge Low Tech. Només calen el terreny I l’assessorament d’un arquitecte que conegui de prop les propietats dels materials de baix impacte”, coincideixen les dues docents.
No obstant això, el Low Tech també té una part menys positiva, que és que el temps de construcció i la mà d’obra són superiors al sistema convencional. Així, doncs, és possible aplicar-lo en construccions reals o no és res més que un corrent utòpic? “Molta gent es pensa que només es fa a països en vies de desenvolupament, tot i que en realitat hi ha arquitectes que segueixen el Low Tech arreu del món”, explica Alcindor.
Sense anar gaire lluny, a Santa Eulàlia de Ronçana (Vallès Oriental) l’any passat es va inaugurar l’escola bressol La Font del Rieral. És el primer edifici públic Low Tech de l’Estat espanyol. Per fer les parets, l’arquitecte Gabriel Barbeta va utilitzar la tècnica de blocs de terra construïda, que són rajoles de terra natural sense coure a les quals es van afegir set essències florals de Bach.
L’arquitectura Low Tech és una via emergent que es troba molt limitada per les fortes normatives que tenen els països en matèria de construcció. La solución comporta un doble canvi: de mentalitat i de normatives. D’una banda, cal incorporar noves tendències arquitectòniques, lluny dels materials tecnificats i les imatges contemporànies que, segons Alcindor, transmeten els mitjans de comunicació. “Cada vegada hi ha més persones conscienciades, però caldria una millor connexió entre nosaltres. Ens va sorprendre que la primera trovada Low Tech que vam organitzar al noviembre a l’EPSEB despertés l’interès de tants estudiants i estudiantes”, confessa Navarro. Totes dues coincideixen que aquest canvi de mentalitat pot començar des de la universitat.
D’altra banda, per fer possible el canvi de normatives cal fer primer una quantificació exhaustiva del cost real dels materials, que tingui en compte l’impacte de tot el cicle de vida, des de l’extracció del material fins a la gestió dels residus que es derivin de la construcció. Només amb aquestes dades, els tècnics podran determinar quines són les millors solucions a llarg termini.
Materials naturals per aixecar HaitíEl terratrèmol que a principis de 2010 va sacsejar Haití va commoure Mònica Alcindor, filla de pare haitià. El sisme va destruir una bona part del país, que encara s’ha de reconstruir. “Com a arquitecta, tinc la responsabilitat de demostrar que les coses es poden fer d’una altra manera, que no pot ser que tots els recursos vinguin de l’exterior d’un país.”
És per això que, aquest estiu, Alcindor i dos companys més han fet una recerca in situ dels materials naturals que hi ha a la zona, així com de les tècniques de construcció autòctones. “És curiós que els haitians no volen usar els materials de construcció de l’illa perquè ho veuen com un desprestigi, un allunyament del primer món. Desconeixen que tenen materials que aguanten els moviments sísmics molt millor que el formigó que importen.”
En aquest sentit, Alcindor opina que “els haitians han d’aixecar el seu país” i per contribuir-hi ha projectat la construcció d’una escola a partir de recursos naturals, una idea que es podria exportar arreu del país. El bambú, relativament flexible en cas de sismes, és el material estrella. Com que és lleuger, en un accident no causa danys a les persones que puguin quedar atrapades. Tot i que a Haití encara existeix la cultura de fer bons nusos, Alcindor proposa usar brides de plàstic per unir les canyes de bambú. El projecte de la UPC ajudarà a solucionar el problema de la desforestació a Haití, ja que les plantacions de bambú consolidaran el sòl.
És per això que, aquest estiu, Alcindor i dos companys més han fet una recerca in situ dels materials naturals que hi ha a la zona, així com de les tècniques de construcció autòctones. “És curiós que els haitians no volen usar els materials de construcció de l’illa perquè ho veuen com un desprestigi, un allunyament del primer món. Desconeixen que tenen materials que aguanten els moviments sísmics molt millor que el formigó que importen.”
En aquest sentit, Alcindor opina que “els haitians han d’aixecar el seu país” i per contribuir-hi ha projectat la construcció d’una escola a partir de recursos naturals, una idea que es podria exportar arreu del país. El bambú, relativament flexible en cas de sismes, és el material estrella. Com que és lleuger, en un accident no causa danys a les persones que puguin quedar atrapades. Tot i que a Haití encara existeix la cultura de fer bons nusos, Alcindor proposa usar brides de plàstic per unir les canyes de bambú. El projecte de la UPC ajudarà a solucionar el problema de la desforestació a Haití, ja que les plantacions de bambú consolidaran el sòl.
L’arquitecta Mònica Alcindor ha dissenyat una escola per a Haití que es construeix amb canyes de bambú.
Segueix-nos a Twitter
