•Notícia
Rehabitar els espais per viure'ls
Amb l’actual parc d’habitatges sobredimensionat i obsolet des del punt de vista de l’ús social, l’habitatge és un assumpte que preocupa tant la població en general com els qui s’encarreguen de concebre’l. En parlem amb els membres del grup de recerca Habitar de la UPC, impulsor del projecte batejat amb el nom de 'Rehabitar'.
El grup, que es reuneix habitualment a l’ETSAV, està format per Xavier Monteys, Magda Mària, Pere Fuertes, Anna Puigjaner, Roger Sauquet, Carles Marcos, Eduard Callís, Óscar Linares i Carlos Fernández-Rovira.
El format triat per a la presentación de les diferents aproximacions al concepte de rehabitar és un cicle de nou exposicions encarregades pel Ministeri d’Habitatge, que ja s’ha iniciat a les diferents sales de l’Arquería de Nuevos Ministerios, a Madrid, i que durarà fins el 2011. La finalitat, en part, és divulgativa, i el destinatari, el gran públic, però també l’Administració i el col·lectiu d’arquitectes.
Per a Magda Mària, un dels objectius del projecte és fer evident que el parc d’habitatges ja edificat es pot aprofitar i utilitzar de manera diferent. “De vegades, no cal fer una cosa nova, sinó donar un altre ús a allò que ja existeix. Des d’aquest punt de vista estrictament pragmàtic, del que es tracta és de prendre consciència que mitjançant petites operacions, que generin poca despesa globalment però triades amb molta estratègia, és possible obtenir grans resultats quant a les possibilitats d’ús dels habitatges”, explica.
Tornar a utilitzar-los, ampliant-ne els usos, esdevé aleshores una manera d’aproximar-se a l’habitatge com a objecte susceptible de millora. “Així es dóna resposta a un altre model de vida familiar, a altres formes de cohabitació o convivència, a les necessitats canviants dels habitants, i els habitatges s’adapten també a les realitats socials relacionades amb les formes de producció, el ritme de vida o els canvis dels valors de referència”, segueix Magda Mària, per a qui, en el camp de l’habitatge, l’embolcall arquitectònic “té sentit quan retornem el protagonisme a les persones que l’habiten”.
És aquí que la qüestió de la presència de les persones és essencial, perquè són elles les que tenen la capacitat de transformar un espai, de fer que pugui evolucionar. “El que ens interessa fer evident són les diferències entre l’espai que habitem i la nostra manera d’ocupar-lo”, afegeix, “perquè si rehabilitar té a veure amb reformar la casa, pintar-la, posar-la al dia i dotar-la d’unes condicions tècniques, rehabitar té a veure amb les persones, amb la nostra manera de viure.”
Per al director del grup, Xavier Monteys, la rellevància d’aquesta qüestió està relacionada amb el fet que l’habitatge és un fenomen complex sotmès a molts factors —el món que canvia, els hàbits, la manera de passar el cap de setmana, la tecnologia—, però alhora és un lloc molt conservador. "Les coses han canviat molt, però en matèria d’utilitzar l’habitatge, la gent continua sent molt conservadora, fins i tot diria que tenim molt poques idees. Des del nostre punt de vista, es tractaria que canviéssim nosaltres, o sigui, que no només entenguem que els grans canvis vénen de bracet amb la tecnologia", explica.
Els dos primers episodis del projecte “Rehabitar” ja han vist la llum: el primer, una exposició en què s’introduieix el concepte de rehabitar des de les seves múltiples facetes. El segon, una exposició en què es desenvolupa una d’aquestes facetes: les anomenades habitacions satèl·lit.
Els episodis següents plantejaran qüestions que es complementen, que ofereixen nombroses possibilitats de rehabitar amb imaginació el que ja existeix i que es poden combinar. Per exemple, com es transforma un habitatge quan hi obrim més portes i en flexibilitzem l’ús de les habitacions? Què passa quan canviem d’ubicació la cuina i la col·loquem en el centre de l’habitatge? O quan col·loquem un ascensor a la façana i tenim una segona entrada a través del balcó? Què podem fer amb les plantes baixes perquè entrin en relació amb el carrer? Quines possibilitats tenen les cobertes que estan sense ús? Què passaria amb l’espai que habitem si intercanviéssim els nostres mobles amb els d’una altra persona?
Respondre a aquestes preguntes vol dir creure que “pensar en arquitectura és dilatar la idea que tenim de projectar, que no és agafar un llapis i posar-se a crear formes”, afirma Xavier Monteys. En certa manera, és distingir el treball de concebre un habitatge del de dissenyar-lo perquè es construeixi. “Perquè projectar i construir són dues coses diferents que sovint es confonen”, afegeix Carles Marcos. “L’arquitectura inclou un ventall molt més ampli de temes” continua, “i la recerca en aquest àmbit, en part, hauria de ser això, arquitectura en brut, identificar què està passant i condensar-ho per poder ensenyar-ho”
I aquest és un aspecte sobre el qual és necessari ampliar el bagatge. “En general reflexionem molt poc sobre el que suposa aixecar de nou un edifici, sobre la racionalitat o irracionalitat del fet de continuar construint i creant barris nous, per molt sostenibles que siguin. I potser hauríem d’ampliar el debat per parlar no tan sols de l’aprofitament del parc d’habitatges ja construït, sinó també dels vells monuments, de les fàbriques o de l’espai públic”, comenta Roger Sauquet.
Sovint l'habitatge té necessitat de créixer, d’evolucionar. Ja perquè un fill gran divorciat torna a casa dels pares, perquè un jove en edat d’independència allarga la seva estada a l’habitatge familiar, perquè l’àvia ja no pot viure sola i ha d’anar a viure amb els fills o néts, ja perquè algú necessita un espai de treball a casa...
Per resoldre aquestes i altres situacions domèstiques, relacionades amb l’ús i la manera de viure, no cal necessàriament abandonar l’habitatge per anar a habitar un lloc més gran o funcionalment més idoni, amb tot el trasbals que implica un canvi de domicili. La solució pot ser la possibilitat de disposar d’una habitació satèl·lit.
Les reflexions que es plantegen en el segon episodi del projecte “Rehabitar” apunten en aquesta direcció. “Per escenificar-les hem elaborat quatre curtmetratges. Material molt divulgatiu en què el missatge és: ‘hi ha una necessitat; nosaltres et plantegem una solució’. I això arriba fàcilment a la gent, perquè s’hi sent identificada”, explica Anna Puigjaner.
Habitacions satèl·lit, habitacions independents que complementen habitatges de poca superfície, contigües o situades uns pisos més amunt o més avall de l’edifici, a dues parades d’ascensor, i que suposen, sens dubte, una millora de les prestacions de la llar i del mateix edifici.
Sense que les habitacions estiguin adscrites a un habitatge concret, els autors de l’exposició proposen que l’ús que se’n faci sigui rotatori, depenent de les necessitats dels usuaris de l’immoble. Es tracta, doncs, d’una solució temporal que millora les condicions d’habitabilitat.
Però per poder arribar a adoptar solucions com aquesta, no tan sols cal imaginar una nova manera d’habitar, sinó també legislar en aquest sentit per fer possible que fenòmens com aquest existeixin, mitjançant fórmules de lloguer o de copropietat.
Aprofitar, una actitud ancestral
El missatge que es desprèn amb força del projecte “Rehabitar” és el que els seus artífexs anomenen “l’art d’aprofitar les sobres”. De fet, aquesta idea és la versió arquitectònica del llibre de receptes El practicón, d’Ángel Muro, que proposa precisament això: elaborar plats exquisits a partir de les restes de menjar que queden del dia abans, afegint-hi algun ingredient més.Per il·lustrar aquesta idea, el projecte “Rehabitar” s’ha valgut de diverses imatges: una d’elles és la de l’amfiteatre d’Arlés convertit en ciutat fortificada, que explica com històricament l’arquitectura ha utilitzat de manera intel·ligent les restes del passat; una altra seria la del pessebre, que il·lustra com la presència de les persones modifica un espai abandonat o malmès i el converteix en habitable; i una darrera, molt significativa, seria la imatge del bernat ermità que, desproveït de closca, viu dins la closca de cargols morts, i que només canvia per ocupar-ne un altra a mesura que creix i se li fa petita.
Aquesta lliçó d’oportunitat que ofereixen tant la història com la natura, en el camp de l’arquitectura implica aprendre a veure l’habitatge com una cosa que encara té una vida i que es pot aprofitar per elaborar habitatges exquisits i maneres de vida exquisides.
Segueix-nos a Twitter