•Notícia

Els humans rebem aproximadament el 75 % de la informació del món que ens envolta a través del sentit de la vista. L’ull és l’òrgan receptor, la primera etapa d’un sistema summament complex que proporciona imatges visuals, les quals ens permeten apreciar el color, la forma, la mida i la distància a què es troben els objectes. Per saber si hi veiem bé cal avaluar diferents paràmetres, i l’agudesa visual n’és segurament el més important.

Agudesa visual és el terme que es fa servir per expressar la capacitat de l’ull per percebre amb claredat el mínim detall d’un objecte, tant de lluny com de prop. “És un paràmetre que s’utilitza per avaluar la capacitat de resolució de l’ull humà. És a dir, quina és la cosa més petita que una persona pot arribar a distingir correctament”, explica Aurora Torrents, investigadora i professora de la Facultat d’Òptica i Optometria de Terrassa.
 

El grau d'agudesa visual depèn de la sensibilitat de la retina de l'ull, del funcionament normal del nervi òptic i dels nervis del cervell que són responsables de la visió. Clínicament, es mesura amb una carta d’optotips (lletres o signes) calibrats per a diferents distàncies: les més comunes són 5 m (per determinar l’agudesa visual llunyana) i 33 cm (per determinar l’agudesa visual propera). “És un test d’alt contrast, el màxim que es pot obtenir, és a dir, lletres negres sobre fons blanc. Si els optotips són grans, els podem discriminar amb claredat fins i tot quan són de color gris sobre fons blanc. Però quan el nostre sistema visual analitza coses cada cop més petites, per poder-les distingir necessitem que tinguin un contrast més alt”, comenta Torrents.

Mitjançant aquest test es mesura l’agudesa visual monocular (cada ull per separat) i binocular (la visió amb els dos ulls). És un paràmetre que s’indica amb un valor numèric que relaciona la mida de la imatge vista amb la distància a la qual es veu. Es considera normal quan es té una agudesa visual igual a la unitat. Si el que s’analitza és l’agudesa visual llunyana, això significa que una persona és capaç de distingir una lletra sencera que mesura 7,25 mm a 5 m de distància. En el cas de l’agudesa visual propera, vol dir que pot distingir una lletra que fa 0,4785 mm a 33 cm de distància.

Aquest barem el va establir el metge i físic alemany Herman von Helmholtz el segle XIX. Malgrat la necessitat d’establir una normalitat com a referència, això no vol dir que necessàriament qui no presenta un valor d’agudesa visual igual a la unitat no hi veu bé. Hi ha persones que, per les característiques del seu defecte refractiu (miopia magna, per exemple), mai no arriben a una bona agudesa visual. Per fer-nos una idea, el mínim d’agudesa visual per obtenir el carnet de conduir és 0,5.

Els experts en òptica i optometria saben que el sistema visual humà està dissenyat per tal de veure-hi de lluny. “Al llarg de milers d’anys d’evolució, el que hem necessitat per sobreviure és veure-hi de lluny”, afirma Torrents. Pels nostres avantpassats la caça era el sistema de subsistència bàsic. “En aquestes circumstàncies era necessari veure les preses i fugir d’elles. Avui dia, però, això està canviant, perquè les demandes de la societat en visió de prop són unes altres”.

La nostra és una societat en què cada dia rebem i llegim més informació a través de la vista, per treballar o com a entreteniment. Per tant, si dediquem moltes hores a una lectura intensiva o a utilitzar dispositius com els llibres electrònics, les tabletes, els terminals mòbils intel•·igents o l’ordinador els nostres ulls se’n poden ressentir. “Si ens posem a calcular-ho, potser passem el 70 % del temps mirant de prop o a distàncies intermèdies. Per fer això, el nostre sistema visual s’ha d’adaptar, la qual cosa no és fàcil. Hi ha gent que ho aconsegueix i hi veu bé de prop i de lluny, però gairebé el 50 % de la població el que fa és tornar-se miop. Cada vegada hi veiem pitjor de lluny, perquè ens hem adaptat a la visió de prop”, conclou.

 

L’ull en estat de repòs ens permet veure-hi de lluny. Els objectes més propers escaparien a la percepció si no acomodéssim l’ull i canviés la seva distància focal. Aquesta facultat es coneix amb el nom d’acomodació. És un procés automàtic que depèn de la contracció dels músculs ciliars i l’elasticitat del cristal·lí. Quan l’objecte està lluny, els cristal·lí i els músculs ciliars estan relaxats. Per contra, quan l’objecte es troba a prop de l’ull, aquests músculs es troben contrets i la curvatura del cristal·lí és més acusada, fent que es pugui focalitzar la imatge sobre la retina.

En l’ull amb visió normal (emmetrop), la imatge d’un objecte es forma a la retina i tant els objectes llunyans com els de prop es veuen nítids. És un ull que té una agudesa visual igual a la unitat o fins i tot superior. L’ull miop enfoca la imatge d’un punt llunyà davant de la retina, fent que la visió sigui borrosa. Això es deu a que és un ull més llarg i/o més potent que un ull normal. Per contra, l’ull hipermetrop enfoca la imatge d’un punt proper darrere de la retina, i la visió també resulta borrosa.

Aquests defectes de desenfocament són àmpliament coneguts i avui dia es corregeixen de manera rutinària, cosa que millora l’agudesa visual. Per corregir la miopia s’utilitza una lent divergent i, un cop situada aquesta davant de l’ull, s’aconsegueix allunyar la imatge i formar-la sobre la retina, evitant la imatge borrosa. Els objectes propers, però, sí que es focalitzen correctament sobre la retina donant una imatge nítida.

Quant a la hipermetropia, la correcció s’ha de fer amb una lent convergent, de manera que s’aconsegueix apropar la imatge i formar-la sobre la retina, evitant la imatge borrosa. És, doncs, amb l’ajuda d’unes ulleres o les lents de contacte que les persones que necessiten una correcció òptica poden arribar a l’agudesa visual igual a la unitat.

No obstant això, per millorar-ne la situació, si un ull hipermetrop disposa de molta acomodació (com en el cas d’un nen, per exemple), la imatge es pot formar més a prop de la retina o fins i tot en ella mateixa. Per tant, explica Aurora Torrents, “són persones que poden veure nítidament de lluny a costa d’un esforç acomodatiu extra. En canvi, per veure-hi de prop, com que han d’acomodar més, poden notar molèsties, és a dir, cansament ocular, mals de cap i irritacions oculars”.

Aquesta és una de les raons que pot explicar alguns fracassos escolars: una hipermetropia no diagnosticada. “Perquè la capacitat d’acomodació pròpia de la joventut, els fa passar desapercebuts”, conclou.

La pèrdua d’agudesa visual propera associada a l’edat es va estudiar i establir ara fa més d’un segle. És el que es coneix com a presbícia o vista cansada. Aquest defecte de la visió es correspon a una disminució de la capacitat d’acomodació de l’ull per formar una imatge nítida sobre la retina dels objectes situats a una distància pròxima.

Dos símptomes clàssics d’aquest problema són llegir el diari a més distància de la normal (en el cas dels emmetrops) o mirar per sota de les ulleres (en el cas dels miops). La causa radica en la disminució fisiològica de la capacitat del cristal·lí per adoptar una forma esfèrica.

“L’acomodació màxima s’assoleix als 15 anys aproximadament”, explica Aurora Torrents. És aleshores quan es té la màxima capacitat d’acomodació. “Però, a partir dels 40 anys, l’agudesa visual propera, i això és una cosa que ens arriba a tots —emmetrops, miops, hipermetrops—, comença a disminuir. I a partir dels 60 anys, degut al propi envelliment del cos, es considera que ja no tenim capacitat d’acomodació”, conclou.