•Notícia

Enginyós, eficient, espavilat, intel·ligent. Així defineix smart el diccionari Chambers de la llengua anglesa. El terme ha fet fortuna per referir-se a prestacions avançades en el processament de la informació, com en el cas dels smartphones. Smart city és una expressió que recull els significats anteriors i que s’aplica a un conjunt d’infraestructures i serveis a escala urbana. Aquestes infraestructures i serveis són tan heterogenis que s’ha titllat l’expressió smart city de concepte difús.

Amb més precisió es pot dir que smart city és un “concepte paraigua” que comprèn: xarxes de sensors i de comunicacions, centres de monitoratge i gestió de dades i un seguit d’actuacions i serveis. El comú denominador d’aquest conjunt és l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) arreu de l’espai urbà. Això explica que, a més de ciutats intel·ligents, es parli de ciutats digitals i ciutats ubiqües.

La raó principal per la qual alguns municipis adopten tecnologies smart cities és la millora de la gestió. Aquesta finalitat es concreta en la reducció de despeses, la prestació de serveis més eficients i unes repercussions positives en el medi ambient, com ara la disminució dels consums d’aigua i energia i de les emissions contaminants. Els àmbits d’intervenció més habituals són la mobilitat, l’enllumenat, la recollida de residus, la gestió del reg, el control de la contaminació atmosfèrica i acústica, els sistemes d’informació i alerta, així com els edificis intel·ligents.

L’obtenció de dades del món físic és el primer component de les smart cities. “I per portar-la a terme cal desplegar xarxes de sensors”, afirma Josep Paradells, professor del Departament d’Enginyeria Telemàtica i investigador del grup de recerca Xarxes sense Fils. Aquests dispositius han evolucionat de tal manera que avui té ple sentit sensoritzar un municipi. “Han baixat molt de preu, tenen una gran autonomia de funcionament i també són capaços de reconfigurar-se sols si hi ha cap problema”, assenyala.

Josep Paradells participa en el projecte Sanvi-Sens, que es desenvolupa a Sant Vicenç dels Horts. Aquesta població del Baix Llobregat ha distribuït sensors a l’espai públic per estudiar-ne els efectes en la gestió municipal. La ciutat de Barcelona, que del 29 de novembre al 2 de desembre acollirà el congrés mundial SmartCity, també n’ha implantat en fase de prova al districte 22@, entre altres objectius, per monitorar el nivell de soroll. A Europa existeix una consciència creixent del benefici potencial d’aquestes accions, com demostra la iniciativa sobre smart cities impulsada per la Comissió Europea. En algunes ciutats d’altres continents, com ara Seül, fa anys que impulsen de forma destacada la instal·lació de sensors, dins una visió estratègica.

La recopilació de dades és important en la mesura que ofereix un potencial per a l’actuació. Aquest és el segon gran component de les smart cities. “Les xarxes han de servir per prendre decisions tant en temps real com en temps diferit”, segons Paradells. Ambdós tipus de decisió són útils a la gestió, però de forma diferent. La primera implica una resposta instantània d’una persona o d’un dispositiu.

Javier Vázquez, investigador del Departament de Llenguatges i Sistemes Informàtics, participa en el projecte europeu SuperHub, que es posa en marxa a l’octubre i que té com a objectiu l’aplicació de la gestió integrada i intel·ligent a la mobilitat. Segons Vázquez, “la idea és que els usuaris puguin demanar, des dels seus telèfons, tauletes o navegadors de cotxe, quina és l’alternativa de transport més convenient per anar d’un punt a l’altre i rebin una proposta personalitzada en funció de les condicions del sistema de mobilitat en aquell moment”.

Aquest seria un cas sofisticat de decisió en temps real, però n’hi ha de més simples. Des del sensor que avisa quan una plaça de pàrquing està lliure, fins al que activa el reg d’una zona verda en funció del grau d’humitat del sòl, o el que indica al camió d’escombraries si un contenidor és ple.

Les decisions en temps diferit es basen en les dades obtingudes en un període determinat. Un exemple seria l’historial de l’ocupació de diverses places de pàrquing o del volum d’afluència en determinades línies del transport col·lectiu. “Així es facilita la presa de decisions que tenen en compte les pautes i tendències que aporta la perspectiva diacrònica”, destaca Josep Paradells. Els historials poden ser rellevants a l’hora de valorar la feina de les empreses contractades per prestar determinats serveis municipals. Igualment, en una situació de conflicte o de dubte, permeten aclarir amb plena objectivitat què ha succeït.

Fins a quin punt es podrà processar adequadament el gran volum d’informació recollida? Paradells recorda que “tenir poca informació o molta informació que no es pot discernir és el mateix”. La resposta ve, segons Javier Vázquez, de la intel·ligència artificial: “Tècniques com ara la mineria de dades o els sistemes de suport a la presa de decisions poden destriar quines són les dades més rellevants, fer-ne interpretacions i extraure’n conclusions.” Tot i això, ningú nega la necessitat d’una organització humana per fer front a les exigències del nou context.

Les persones no es limiten a ser gestores o usuàries de les dades. En algunes aplicacions avançades, els mateixos ciutadans porten els sensors, que són els propis telèfons mòbils. Aquest és el cas del projecte SuperHub. Segons Javier Vázquez, “la idea és demanar el consentiment dels usuaris que tenen GPS al mòbil perquè ens deixin seguir la seva geolocalització, de manera que puguem detectar els fluxos de circulació de persones en temps real”. El més rellevant en aquest cas no és el que fa cadascú individualment sinó el conjunt. “A més, el gestor pot anonimitzar les dades donant localitzacions agregades de mòbils, no la posició d’un número en particular, a fi de protegir la privacitat ”, subratlla Vázquez.

Josep Maria Montaner, catedràtic del Departament de Composició Arquitectònica, ha reflexionat sobre el paper de les TIC a l’àmbit urbà. En el seu llibre Usos del temps i la ciutat, coescrit amb l’arquitecta Zaída Muxí, posa en relleu la realitat dual que suposa la ciutat interconnectada. D’una banda, permet una gestió més flexible del temps. Però, de l’altra, els costos econòmics i les diferents capacitats, en funció del grup social a què es pertanyi, obstaculitzen l’accés a les TIC. “En aquest sentit, el gran repte és afavorir tothom i no només uns grups determinats”, assenyala Montaner.

L’ús intensiu de les TIC no prefigura cap ordenació urbana concreta. Tanmateix, segons Montaner, “en alguns indrets, com a Singapur, els defensors de les smart cities han posat l’accent en una tipologia de ciutat ultracompacta, amb espais dissenyats per a un control excessiu”. En aquest cas hi veu el perill d’una ciutat on predominin conductes massa pautades, “en què s’elimini l’espontaneïtat, que és l’essència de l’espai públic”.

Montaner reconeix “avantatges indiscutibles” en la gestió, si bé defensa que “cap ciutat pot ser reduïda a variables quantificables”. Els sistemes urbans són sumes de mecanismes i processos, però també escenaris de vida i de debat. Pel que fa a aquest segon aspecte, Javier Vázquez recorda que les smart cities ofereixen un mosaic d’oportunitats “obrint canals participatius que possibilitarien l’e-governança”. Aquest és un potencial afegit encara poc explorat i que pot arribar a configurar un nou tipus de relació entre administradors i administrats.