•Notícia
Compartir
La UPC i la Sagrada Família tenen previst signar un nou conveni per desenvolupar noves maquetes que ajudin a comprendre millor l’obra més emblemàtica de Gaudí
Un equip de l'ETSAV realitza tres noves maquetes de la Sagrada Família
L’equip de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV) ha reproduït a escala 1:50 les tres solucions evolutives que va projectar l’arquitecte: la neogòtica, la parabòlica i la definitiva, a base d’hiperboloides i paraboloides.
Continguts Relacionats
02/12/2011
Un equip de la Universitat Politècnica de Catalunya. BarcelonaTech (UPC), liderat per l’arquitecte Josep Gómez-Serrano, de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV), ha construït tres maquetes de guix sintètic, a escala 1:50, que mostren de forma nova i desconeguda per a molta gent la magnífica evolució del projecte de les naus del temple de la Sagrada Família de Barcelona, projectades per l’arquitecte Antoni Gaudí entre 1885 i 1926.
Aquest conjunt de maquetes, que representen les tres solucions evolutives que va projectar l’arquitecte: la neogòtica, la parabòlica i la definitiva, a base d’hiperboloides i paraboloides, s’exposen al museu de la basílica de la Sagrada Família de Barcelona
L’equip de la UPC treballa des del 1992 en l’aplicació de tècniques informàtiques per dibuixar i calcular estructures dins el projecte de continuació del temple, la gran obra inacabada de Gaudí, i en la recuperació de les peces úniques del patrimoni cultural.
Gràcies a aquesta tasca, en els darrers anys s’ha pogut accelerar la construcció de la nau central del temple, que es va inaugurar el novembre de l’any passat, i s’ha augmentat la precisió de les formes que el mestre modernista va modelar en guix i que es basen en la geometria reglada.
A partir d’un conveni amb la Sagrada Família, l’equip de la UPC encapçalat per Josep Gómez-Serrano ha estudiat els models i les fotografies existents, ha creat els models informàtics i els ha materialitzat en aquest conjunt de maquetes, que ajuden a comprendre millor les diferents versions projectades originalment per Gaudí.
La UPC i la Sagrada Família tenen previst signar un nou conveni per construir dues noves maquetes: per una banda, i per primer cop, es construirà una maqueta del projecte que va fer Francesc de Paula Villar —el primer arquitecte de la Sagrada Família, amb qui Antoni Gaudí va col·laborar—; l’altra maqueta reproduirà la versió de continuïtat que va projectar Gaudí entre el seu primer projecte del temple (solució neogòtica) i la tercera versió (solució parabòlica).
Aquest projecte va ser el que va conèixer el poeta Joan Maragall i el que l’arquitecte va presentar en una exposició al Grand Palais de París el 1910, dient que superava el gòtic conegut. De fet, amb la seva proposta, Gaudí es proposava millorar el sistema estructural gòtic de les principals catedrals europees i també del projecte del primer arquitecte del temple.
El sistema gòtic era, segons ell, una teranyina estructural excessivament complexa i fràgil. Cada element necessitava d’altres elements per estabilitzar-se i les càrregues es disgregaven per elements exteriors, més exposats, més vulnerables. Per això, va proposar una doble coberta de pedra, per donar llarga vida a l'edifici, i la verticalització de tot el projecte. Així aconseguia la supressió total dels elements estructurals dels contraforts que eren exposats a l'exterior, substituint-los pel pes de les cobertes.
La maqueta que reprodueix aquesta primera versió “neogòtica” ha estat realitzada principalment per Paul Foreman, estudiant de l’ETSAV.
Tots aquests elements s’han dibuixat informàticament a partir d’elements existents, plànols, dibuixos i fotografies, i s’han materialitzat en models, que són els que ara s’exposen al museu de la Basílica de la Sagrada Família i que proporcionen una millor comprensió del pensament projectual d’Antoni Gaudí.
L'hiperboloide és una superfície generada per una hipèrbole que gira al voltant d'un cercle o el·lipse. La superfície pot ser massissa o buida, massissa per passar de la columna a les voltes, buida per on entrarà la llum a l'interior del temple. L'hiperboloide conté dos feixos de rectes inclinades tangents al cercle o a l'el·lipse.
Segons la simbologia del mateix Gaudí l’hiperboloide representa la llum, i és per això que l’utilitzarà, sobretot, en tots aquells punts per on ha de passar la llum i s’ha de difondre i transmetre d’una part a una altra, d’un exterior a un interior. Així, doncs, es poden trobar hiperboloides als finestrals, hiperboloides circulars o el·líptics, aquests fàcilment identificables per la seva rosassa el·líptica.
També ha de passar la llum, provinent de les golfes, cap a la nau travessant les voltes, i és per això que les voltes són foradades amb hiperboloides de revolució, construïts o bé amb rajola catalana i mosaic verd i daurat, o bé amb formigó blanc.
A les voltes hi ha uns petits forats on s’hi instal·laran uns llums artificials per tal que la visió nocturna d’aquest sostre sigui com la volta estelada del cel de la nit. És per això que aquests forats són fets també utilitzant la figura de l’hiperboloide, en aquest cas el·líptic.
Un altre punt on es poden veure hiperboloides és en els capitells de les columnes. Quan les columnes arriben a les voltes amb la secció circular es troba la figura de l’hiperbolide, la millor solució perquè forma un eixamplament natural del cercle, necessari per generar l’embut de recollida de càrregues.
El paraboloide hiperbòlic, una de les superfícies reglades que més sovint utilitza Gaudí, és una superfície guerxa de seccions parabòliques que és el resultat del desplaçament d'una línia recta al damunt d'altres dues que es creuen a l'espai. Generalment resta limitada per quatre línies rectes.
Gaudí trobava en aquesta superfície unes qualitats excepcionals, ja que totes les generatrius es recolzen sobre dues rectes i simbolitza la Trinitat. Si per a l’arquitecte una de les rectes representava el Pare, i el costat oposat el Fill, l’esperit Sant era la generatriu que es recolzava en les dues anteriors i les unia permanentment. Gaudí l’anomenava “pare de la geometria”.
A la Sagrada Família el paraboloide hiperbòlic es troba per tot arreu. És la figura ideal per fer la transició entre dues reglades, entre plans no paral·lels, entre hiperboloides, etc... Però no només serveix per fer petites transicions, sinó que Gaudí l’utilitza també en grans dimensions com a esquelet geomètric bàsic. Les cobertes, tant de la nau lateral com de la central, estan formades per paraboloides: plans que enllacen finestrals i pinacles.
La construcció d’aquesta tercera maqueta que representa la solució definitiva, la construïda, no forma part del mateix conveni, ja que és una versió a escala reduïda de la que ja s’exposa des de fa temps al museu de la Sagrada Família. La maqueta original es va construir fruit de la investigació duta a terme en els darrers anys per l’oficina tècnica de la Sagrada Família, l’equip de la UPC, un equip de la Universitat de Wellington i altres col·laboradors.
Aquest conjunt de maquetes, que representen les tres solucions evolutives que va projectar l’arquitecte: la neogòtica, la parabòlica i la definitiva, a base d’hiperboloides i paraboloides, s’exposen al museu de la basílica de la Sagrada Família de Barcelona
L’equip de la UPC treballa des del 1992 en l’aplicació de tècniques informàtiques per dibuixar i calcular estructures dins el projecte de continuació del temple, la gran obra inacabada de Gaudí, i en la recuperació de les peces úniques del patrimoni cultural.
Gràcies a aquesta tasca, en els darrers anys s’ha pogut accelerar la construcció de la nau central del temple, que es va inaugurar el novembre de l’any passat, i s’ha augmentat la precisió de les formes que el mestre modernista va modelar en guix i que es basen en la geometria reglada.
A partir d’un conveni amb la Sagrada Família, l’equip de la UPC encapçalat per Josep Gómez-Serrano ha estudiat els models i les fotografies existents, ha creat els models informàtics i els ha materialitzat en aquest conjunt de maquetes, que ajuden a comprendre millor les diferents versions projectades originalment per Gaudí.
La UPC i la Sagrada Família tenen previst signar un nou conveni per construir dues noves maquetes: per una banda, i per primer cop, es construirà una maqueta del projecte que va fer Francesc de Paula Villar —el primer arquitecte de la Sagrada Família, amb qui Antoni Gaudí va col·laborar—; l’altra maqueta reproduirà la versió de continuïtat que va projectar Gaudí entre el seu primer projecte del temple (solució neogòtica) i la tercera versió (solució parabòlica).
Primera versió, neogòtica
La primera versió que va projectar Antoni Gaudí per a les naus centrals de la Sagrada Família, l’anomenada solució “neogòtica” (1885-1914), és una continuació del projecte de l’arquitecte Villar i que modifica el projecte inicial envoltant-lo d’un claustre, elimina els contraforts i els substitueix pel pes de les cobertes laterals i sobre unes costelles lleugeres col·loca una volta funicular catenària. Les naus són travades per uns passadissos transversals que tenen segurament funcions de cantúries.Aquest projecte va ser el que va conèixer el poeta Joan Maragall i el que l’arquitecte va presentar en una exposició al Grand Palais de París el 1910, dient que superava el gòtic conegut. De fet, amb la seva proposta, Gaudí es proposava millorar el sistema estructural gòtic de les principals catedrals europees i també del projecte del primer arquitecte del temple.
El sistema gòtic era, segons ell, una teranyina estructural excessivament complexa i fràgil. Cada element necessitava d’altres elements per estabilitzar-se i les càrregues es disgregaven per elements exteriors, més exposats, més vulnerables. Per això, va proposar una doble coberta de pedra, per donar llarga vida a l'edifici, i la verticalització de tot el projecte. Així aconseguia la supressió total dels elements estructurals dels contraforts que eren exposats a l'exterior, substituint-los pel pes de les cobertes.
La maqueta que reprodueix aquesta primera versió “neogòtica” ha estat realitzada principalment per Paul Foreman, estudiant de l’ETSAV.
Segona versió, parabòlica
A partir del 1914, després de fracassos i crítiques, Gaudí decideix dedicar-se exclusivament al Temple de la Sagrada Família i inicia una renovació dels seus criteris del projecte. Inclina columnes per a adaptar-se millor a les empentes de les voltes i substitueix la pell pètria gòtica per una epidermis de superfícies alabejades parabòliques. El projecte va evolucionant durant varis anys (1914-1917): seria la segona solució, la “parabòlica”. La maqueta d’aquesta versió l’ha realitzat, principalment, David Puig, arquitecte col•laborador de la Sagrada Família i exalumne de l’ETSAV.Versió definitiva: hiperboloides i paraboloides
Finalment, Gaudí va arribar a la versió que seria la definitiva i que defineix la intimitat i l’amplitud d’un bosc petri. Introdueix les obertures superiors hiperbòliques amb llum artificial o natural indirecta, les columnes arbrades i uns paraments travats d’hiperboloides i paraboloides. En definitiva, un bosc de formes on la llum entra a vegades per camins desconeguts, que Gaudí va imaginar i que ja s’ha fet realitat.Tots aquests elements s’han dibuixat informàticament a partir d’elements existents, plànols, dibuixos i fotografies, i s’han materialitzat en models, que són els que ara s’exposen al museu de la Basílica de la Sagrada Família i que proporcionen una millor comprensió del pensament projectual d’Antoni Gaudí.
L'hiperboloide és una superfície generada per una hipèrbole que gira al voltant d'un cercle o el·lipse. La superfície pot ser massissa o buida, massissa per passar de la columna a les voltes, buida per on entrarà la llum a l'interior del temple. L'hiperboloide conté dos feixos de rectes inclinades tangents al cercle o a l'el·lipse.
Segons la simbologia del mateix Gaudí l’hiperboloide representa la llum, i és per això que l’utilitzarà, sobretot, en tots aquells punts per on ha de passar la llum i s’ha de difondre i transmetre d’una part a una altra, d’un exterior a un interior. Així, doncs, es poden trobar hiperboloides als finestrals, hiperboloides circulars o el·líptics, aquests fàcilment identificables per la seva rosassa el·líptica.
També ha de passar la llum, provinent de les golfes, cap a la nau travessant les voltes, i és per això que les voltes són foradades amb hiperboloides de revolució, construïts o bé amb rajola catalana i mosaic verd i daurat, o bé amb formigó blanc.
A les voltes hi ha uns petits forats on s’hi instal·laran uns llums artificials per tal que la visió nocturna d’aquest sostre sigui com la volta estelada del cel de la nit. És per això que aquests forats són fets també utilitzant la figura de l’hiperboloide, en aquest cas el·líptic.
Un altre punt on es poden veure hiperboloides és en els capitells de les columnes. Quan les columnes arriben a les voltes amb la secció circular es troba la figura de l’hiperbolide, la millor solució perquè forma un eixamplament natural del cercle, necessari per generar l’embut de recollida de càrregues.
El paraboloide hiperbòlic, una de les superfícies reglades que més sovint utilitza Gaudí, és una superfície guerxa de seccions parabòliques que és el resultat del desplaçament d'una línia recta al damunt d'altres dues que es creuen a l'espai. Generalment resta limitada per quatre línies rectes.
Gaudí trobava en aquesta superfície unes qualitats excepcionals, ja que totes les generatrius es recolzen sobre dues rectes i simbolitza la Trinitat. Si per a l’arquitecte una de les rectes representava el Pare, i el costat oposat el Fill, l’esperit Sant era la generatriu que es recolzava en les dues anteriors i les unia permanentment. Gaudí l’anomenava “pare de la geometria”.
A la Sagrada Família el paraboloide hiperbòlic es troba per tot arreu. És la figura ideal per fer la transició entre dues reglades, entre plans no paral·lels, entre hiperboloides, etc... Però no només serveix per fer petites transicions, sinó que Gaudí l’utilitza també en grans dimensions com a esquelet geomètric bàsic. Les cobertes, tant de la nau lateral com de la central, estan formades per paraboloides: plans que enllacen finestrals i pinacles.
La construcció d’aquesta tercera maqueta que representa la solució definitiva, la construïda, no forma part del mateix conveni, ja que és una versió a escala reduïda de la que ja s’exposa des de fa temps al museu de la Sagrada Família. La maqueta original es va construir fruit de la investigació duta a terme en els darrers anys per l’oficina tècnica de la Sagrada Família, l’equip de la UPC, un equip de la Universitat de Wellington i altres col·laboradors.
Segueix-nos a Twitter
