•Notícia
Compartir
Ha participat a la 10a. Conferència Internacional CDIO que ha acollit la UPC aquest mes de juny
Edward F. Crawley: "Hem de pensar en com eduquem els estudiants perquè s’arrisquin"
Edward F. Crawley, professor d’Aeronàutica i Astronàutica i de Sistemes d’Enginyeria al Massachussets Institute of Technology (MIT), és rector de l’Skolkovo Institute of Science and Technology de Moscou i un dels fundadors de la CDIO Initiative, una iniciativa que té com a missió renovar els currículums d’enginyeria. Destaca la seva contribució al foment de l’esperit de lideratge, emprenedoria i innovació en les futures generacions d’enginyers i enginyeres.
20/06/2014
Construir una universitat com l’Skolvokovo Institute of Science and Technology des de zero. Un gran repte...
I no només és un nova universitat, és un nou tipus d’universitat. I en un país diferent, ja que no sóc rus. D’entrada, és un projecte aclaparador, audaç: imaginar que has d’anar a un altre país, a construir-hi una nova universitat, i que a més vols que sigui un nou tipus de centre i que tingui el seu impacte els proper anys... Sí, és una gran oportunitat, i també un gran repte.
Es tracta d’una universitat que vol destacar pel seu enfocament docent centrat en la innovació i l’emprenedoria. Però, és realment possible ensenyar a ser emprenedor?
N’estic convençut: podem ensenyar gairebé qualsevol cosa i per a això hi ha les universitats. Amb aquest tipus d’habilitats, la primera reacció és pensar que és un tret innat, que és part de la personalitat. No fa gaires anys pensàvem el mateix del lideratge, però ara entenem que podem ensenyar a ser líders, exposant els estudiants a experiències i situacions que facin néixer en ells aquest esperit, guiant-los, aconsellant-los, tutoritzant-los. Potser no seran Napoleó, però de ben segur esdevindran millors líders.
I podem fer el mateix amb la innovació i l’emprenedoria. El gran repte actual és entendre i assentar les bases de com podem fer-ho. De fet, fa 400 anys tampoc no hi havia un cos de coneixement assentat de la química. Aquest s’ha desenvolupat els darrers segles. Podem dir que ara som en el primer segle de la construcció de les bases del coneixement en emprenedoria i innovació.
Per tant, quin tipus de coneixements i habilitats cal donar als estudiants?
En primer lloc, el que jo anomeno “The Big Three”: coneixements del mercat, la tecnologia i els diners. Perquè l’emprenedoria implica aconseguir els diners per invertir en tecnologia i desenvolupar productes que aniran al mercat i que produiran diners. És un cercle. Per tant, hem d’ensenyar-los a entendre com funciona el mercat, com poden aplicar la tecnologia i com es gestiona i es finança una empresa. Això són coneixements fàcils d’ensenyar, no hi ha res misteriós. Però n’hi ha d’altres que són més difícils: ensenyar a arriscar-se, per exemple.
Però aquest no és un tret cultural?
Sí, als Estats Units, prendre riscos és part de la nostra cultura. Però a altres llocs, i Rússia n’és un exemple, no és així. Per tant, hem de pensar en com eduquem els estudiants perquè s’atreveixin a arriscar-se: perquè el risc és present en qualsevol nou projecte que emprenem. Hem de plantejar-los projectes en què hagin de prendre riscos, que aprenguin a identificar-los i avaluar-los, i que aprenguin dels èxits i fracassos. És com aprendre a anar en bicicleta. De fet, un 45 % dels estudiants de l’Skoltech ja estan implicats en projectes o empreses start-up. Per ensenyar emprenedoria i innovació, és bàsic integrar aquest tipus d’experiències als currículums d’enginyeria.
La CDIO Initiative segueix aquest línia: proporcionar als estudiants els conceptes fonamentals de l’enginyeria a partir de la concepció, disseny, implementació i operació de sistemes complexos orientats a resoldre, mitjançant la tecnologia, els reptes de la societat. D’on va sorgir la iniciativa?
El 1997 al MIT vam fer una anàlisi estratègica que ens va fer veure la necessitat que té la indústria de disposar d’enginyers amb coneixements més aplicats al mercat. Els anys setanta, l’educació de l’enginyeria es basava en la pràctica, però a partir dels vuitanta ens vam decantar cap a l’ensenyament més científic. Però en aquest camí vam perdre la riquesa d’aprendre com treballen els enginyers i enginyeres en el món laboral i com s’enfronten als problemes que es troben en el seu dia a dia.
Significa això que les classes teòriques han de desaparèixer?
No, hem de trobar l’equilibri entre ambdues coses. Els coneixements teòrics són bàsics en enginyeria. Però és essencial que el professor comprengui que els estudiants poden aprendre aquests conceptes de maneres molt diferents i que cal trobar quina és la millor forma de treballar-ho a l’aula: a través de conferències, debats en grups reduïts, pràctiques en laboratoris, projectes... El CDIO és, de fet, l’intent de reequilibrar la importància de la teoria i l’aplicació pràctica a l’enginyeria.
La metodologia CDIO és només aplicable a l’enginyeria?
Crec que aquesta metodologia es pot adaptar a altres disciplines que tinguin un rol professional: medicina, dret, arquitectura... De fet, ja hem rebut consultes d’universitats que imparteixen ensenyaments d’infermeria o de gestió i administració d’empreses. Tinc els meus dubtes amb les carreres més relacionades amb les lletres pures. Però hi ha elements que de ben segur que s’hi poden aplicar: la implicació dels estudiants en l’aprenentatge o els mètodes d’avaluació dels resultats en són un exemple.
Quins són els grans reptes de l’enginyeria del futur?
Hi ha una llista dels grans reptes de l’enginyeria que es pot trobar per Internet: facilitar l’accés a l’aigua potable, aconseguir energia de la fusió... Però a mi m’agradaria plantejar un repte més general: trobar vies per apropar les capacitats i habilitats dels enginyers i enginyeres als problemes reals de la societat.
El professor Edward Crawley té un currículum difícil de resumir: ha estat responsable del Comitè Assessor de la NASA, entre altres iniciatives, director del departament AeroAstro del MIT i actualment dirigeix l’Skolkovo Institute of Science and Technology, una nova universitat fundada el 2011 a prop de Moscou. Edward Crawley ha visitat la UPC amb motiu de la 10a. Conferència Internacional CDIO, que ha reunit 300 persones d’arreu del món, entre rectors i directors d’escoles d’enginyeria, per debatre sobre la formació dels futurs enginyers i enginyeres a partir d’aquesta innovadora metodologia.
El mètode CDIO vol reduir la distància entre el perfil de formació dels professionals de l’enginyeria i les competències necessàries per resoldre els reptes de la societat. Actualment, un centenar d’universitats de tot el món l’han adoptat com a marc per a la planificació curricular i l'avaluació basada en els resultats.
L’ETSETB ha estat pionera a Espanya en la implementació d’aquest mètode en el disseny dels nous plans d’estudis i hi ha introduït diversos canvis —com ara assignatures específiques de projectes que van guanyant complexitat curs per curs—, cosa que ja ha fet que es conegui com el “model Barcelona”.
I no només és un nova universitat, és un nou tipus d’universitat. I en un país diferent, ja que no sóc rus. D’entrada, és un projecte aclaparador, audaç: imaginar que has d’anar a un altre país, a construir-hi una nova universitat, i que a més vols que sigui un nou tipus de centre i que tingui el seu impacte els proper anys... Sí, és una gran oportunitat, i també un gran repte.
Es tracta d’una universitat que vol destacar pel seu enfocament docent centrat en la innovació i l’emprenedoria. Però, és realment possible ensenyar a ser emprenedor?
N’estic convençut: podem ensenyar gairebé qualsevol cosa i per a això hi ha les universitats. Amb aquest tipus d’habilitats, la primera reacció és pensar que és un tret innat, que és part de la personalitat. No fa gaires anys pensàvem el mateix del lideratge, però ara entenem que podem ensenyar a ser líders, exposant els estudiants a experiències i situacions que facin néixer en ells aquest esperit, guiant-los, aconsellant-los, tutoritzant-los. Potser no seran Napoleó, però de ben segur esdevindran millors líders.
I podem fer el mateix amb la innovació i l’emprenedoria. El gran repte actual és entendre i assentar les bases de com podem fer-ho. De fet, fa 400 anys tampoc no hi havia un cos de coneixement assentat de la química. Aquest s’ha desenvolupat els darrers segles. Podem dir que ara som en el primer segle de la construcció de les bases del coneixement en emprenedoria i innovació.
Per tant, quin tipus de coneixements i habilitats cal donar als estudiants?
En primer lloc, el que jo anomeno “The Big Three”: coneixements del mercat, la tecnologia i els diners. Perquè l’emprenedoria implica aconseguir els diners per invertir en tecnologia i desenvolupar productes que aniran al mercat i que produiran diners. És un cercle. Per tant, hem d’ensenyar-los a entendre com funciona el mercat, com poden aplicar la tecnologia i com es gestiona i es finança una empresa. Això són coneixements fàcils d’ensenyar, no hi ha res misteriós. Però n’hi ha d’altres que són més difícils: ensenyar a arriscar-se, per exemple.
Però aquest no és un tret cultural?
Sí, als Estats Units, prendre riscos és part de la nostra cultura. Però a altres llocs, i Rússia n’és un exemple, no és així. Per tant, hem de pensar en com eduquem els estudiants perquè s’atreveixin a arriscar-se: perquè el risc és present en qualsevol nou projecte que emprenem. Hem de plantejar-los projectes en què hagin de prendre riscos, que aprenguin a identificar-los i avaluar-los, i que aprenguin dels èxits i fracassos. És com aprendre a anar en bicicleta. De fet, un 45 % dels estudiants de l’Skoltech ja estan implicats en projectes o empreses start-up. Per ensenyar emprenedoria i innovació, és bàsic integrar aquest tipus d’experiències als currículums d’enginyeria.
La CDIO Initiative segueix aquest línia: proporcionar als estudiants els conceptes fonamentals de l’enginyeria a partir de la concepció, disseny, implementació i operació de sistemes complexos orientats a resoldre, mitjançant la tecnologia, els reptes de la societat. D’on va sorgir la iniciativa?
El 1997 al MIT vam fer una anàlisi estratègica que ens va fer veure la necessitat que té la indústria de disposar d’enginyers amb coneixements més aplicats al mercat. Els anys setanta, l’educació de l’enginyeria es basava en la pràctica, però a partir dels vuitanta ens vam decantar cap a l’ensenyament més científic. Però en aquest camí vam perdre la riquesa d’aprendre com treballen els enginyers i enginyeres en el món laboral i com s’enfronten als problemes que es troben en el seu dia a dia.
Significa això que les classes teòriques han de desaparèixer?
No, hem de trobar l’equilibri entre ambdues coses. Els coneixements teòrics són bàsics en enginyeria. Però és essencial que el professor comprengui que els estudiants poden aprendre aquests conceptes de maneres molt diferents i que cal trobar quina és la millor forma de treballar-ho a l’aula: a través de conferències, debats en grups reduïts, pràctiques en laboratoris, projectes... El CDIO és, de fet, l’intent de reequilibrar la importància de la teoria i l’aplicació pràctica a l’enginyeria.
La metodologia CDIO és només aplicable a l’enginyeria?
Crec que aquesta metodologia es pot adaptar a altres disciplines que tinguin un rol professional: medicina, dret, arquitectura... De fet, ja hem rebut consultes d’universitats que imparteixen ensenyaments d’infermeria o de gestió i administració d’empreses. Tinc els meus dubtes amb les carreres més relacionades amb les lletres pures. Però hi ha elements que de ben segur que s’hi poden aplicar: la implicació dels estudiants en l’aprenentatge o els mètodes d’avaluació dels resultats en són un exemple.
Quins són els grans reptes de l’enginyeria del futur?
Hi ha una llista dels grans reptes de l’enginyeria que es pot trobar per Internet: facilitar l’accés a l’aigua potable, aconseguir energia de la fusió... Però a mi m’agradaria plantejar un repte més general: trobar vies per apropar les capacitats i habilitats dels enginyers i enginyeres als problemes reals de la societat.
CDIO, redissenyant els currículums d’enginyeria
El professor Edward Crawley té un currículum difícil de resumir: ha estat responsable del Comitè Assessor de la NASA, entre altres iniciatives, director del departament AeroAstro del MIT i actualment dirigeix l’Skolkovo Institute of Science and Technology, una nova universitat fundada el 2011 a prop de Moscou. Edward Crawley ha visitat la UPC amb motiu de la 10a. Conferència Internacional CDIO, que ha reunit 300 persones d’arreu del món, entre rectors i directors d’escoles d’enginyeria, per debatre sobre la formació dels futurs enginyers i enginyeres a partir d’aquesta innovadora metodologia. El mètode CDIO vol reduir la distància entre el perfil de formació dels professionals de l’enginyeria i les competències necessàries per resoldre els reptes de la societat. Actualment, un centenar d’universitats de tot el món l’han adoptat com a marc per a la planificació curricular i l'avaluació basada en els resultats.
L’ETSETB ha estat pionera a Espanya en la implementació d’aquest mètode en el disseny dels nous plans d’estudis i hi ha introduït diversos canvis —com ara assignatures específiques de projectes que van guanyant complexitat curs per curs—, cosa que ja ha fet que es conegui com el “model Barcelona”.
Segueix-nos a Twitter
