•Notícia

De la seva recerca hem de deduir que les matemàtiques poden ajudar els polítics a prendre millors decisions. És així?
Mitjançant una anàlisi de tipus matemàtic el que intentem és determinar quines polítiques són millors que altres. Normalment, quan cal prendre una decisió —també en l’àmbit polític i sanitari— tens un nombre d’opcions determinat i el que vols saber és quina és la millor. Una anàlisi de caràcter matemàtic i, en particular, la investigació operativa, et pot ajudar a identificar, per cada opció, quines despeses tindràs i quins beneficis en pots obtenir. Disposar d’aquesta informació és de gran ajuda a l’hora de prendre decisions i, sí, ajuden a l’hora de prendre les millor decisions.

Això significa que, en lloc d’un expert en comunicació, els polítics haurien d’estar assessorats per matemàtics?
[Riu.] De fet, els polítics ja disposen d’un staff de persones que analitzen els diferents temes de l’agenda i els assessoren en les decisions que cal prendre. De manera que el que és realment important és influir en aquest grup de persones i, sobretot, en el gerent (budget director) o el responsable de planificació.

I com arriba, una professora d’universitat, a influir en aquest grup de gent?
Establint col·laboracions amb gent que els coneixen, que hi té contactes, que ja ha treballat pel govern. No et pensis, això porta el seu temps! Perquè el que no fas és trucar a la porta del ministre i dir: “Sóc aquí amb el meu model i això és el que has de fer”. Jo, per exemple, vaig agafar un any sabàtic per treballar en el programa de prevenció del VIH de les Nacions Unides. Això em va permetre conèixer de primera mà les persones que prenen decisions en aquest àmbit: conèixer gent que també coneix altra gent, contactes que et permeten començar a treballar i influir en la presa de decisions.

Per què va decidir enfocar la seva carrera en aquest àmbit?
Vaig treballar durant molt de temps a la indústria. De fet, tinc una patent a Hewlett-Packard sobre producció de circuits impresos! Però em vaig adonar que els problemes en l’àmbit sanitari eren molt més interessants i que ningú hi estava treballant. El món de l’empresa ja s’havia preocupat d’aplicar la investigació operativa en el seu dia a dia: és lògic, el seu objectiu és eminentment lucratiu. Però en les polítiques sanitàries públiques, no hi ha necessàriament un incentiu per ser el més eficient possible. Vaig veure que era un camp per explorar i en què podíem ajudar les persones.

Amb les constants retallades dels pressupostos públics, aquest tipus d’anàlisi deu ser més important que mai.
És absolutament cert. De fet, a la conferència que he pronunciat a Barcelona he explicat com el Govern dels Estats Units es va gastar 5.000 milions de dòlars en la construcció d’un magatzem de provisions per respondre a emergències de salut pública en cas d’un atac bioterrorista. En aquell moment, per descomptat, no hi havia restriccions pressupostàries! La situació actual és radicalment diferent. Però crec fermament que, fins i tot quan no hi ha limitacions pressupostàries, aquestes hi són. De fet, aquest és el tema central de tot el meu treball: amb uns pressupostos restringits, què hi puc fer? I és també la base de la investigació operativa: amb uns recursos limitats, com puc treure’n el màxim profit?

I tot pot ser quantificat?
No, rotundament no. Quan parlem de problemes de salut i polítiques sanitàries, les úniques coses que podem quantificar són les despeses i el benefici en la salut de la població. El nostre paper és aquest: quantificar què t’has gastat i com ha beneficiat això a la població, per exemple, en un augment de l’esperança de vida. Però hi ha moltes coses que no pots quantificar —si arribes a la població més marginal, per exemple—, però també registres molts altres aspectes que van més enllà de l’estudi que has fet: si fas un programa de detecció de VIH en nadons, implícitament també analitzes la mare. La nostra feina és quantificar tot allò que es pot quantificar i posar-ho en context, donar-hi una perspectiva més àmplia.

Amb els seus estudis es limita a quantificar o també es fan recomanacions?
Sempre intentem assenyalar quina és la millor política, recomanar quina és la millor decisió entre un nombre determinat d’alternatives. Però a vegades el que fem és quantificar una decisió ja presa.

I la resposta, és positiva?
Hem tingut alguns projectes en què els polítics han canviat les seves decisions després de veure les nostres conclusions, i això és sempre gratificant. Com a exemple, t’explicaré que vam fer un estudi de la vacuna per a l’hepatitis B a la Xina i va suposar que el Govern xinès posés en marxa una campanya de revacunació gratuïta dirigida a la població escolar de tot el país perquè aquells nens que no van rebre la vacuna quan eren nadons la poguessin rebre a partir d’ara. Estem parlant de 140 milions de nens i nenes. Altres vegades esperes que la publicació d’un article en una revista mèdica pugui influir en la manera d’enfocar un problema determinat, de manera que de vegades veus un canvi directe i altres vegades és una qüestió d’esperança.

Quins camps no s’han beneficiat encara de la investigació operativa, o de les matemàtiques, i podrien fer-ho?
Pel que fa a l’àmbit sanitari, la recerca operativa encara té molt a dir pel que fa a la millora de la gestió dels serveis sanitaris i hospitalaris, per fer un ús més eficient dels serveis de què disposes. Als Estats Units, per exemple, tenim uns serveis sanitaris molt cars, i tampoc és el millor sistema sanitari del món. Encara hi ha feina per fer. Però no només l’àmbit sanitari es pot beneficiar de la recerca operativa. Avui, per exemple, he rebut un article per revisar del Journal of Human Trafficking: l’article analitza com l’impuls de polítiques públiques –per exemple, incentius a la contractació de dones joves– pot reduir el tràfic de persones. O la gestió del gran volum de dades de què disposem actualment, sobretot a través d’Internet. Un àmbit emergent són les ciències socials computacionals, que, simplificant, utilitzen la informació d’Internet per entendre el que passa. A Google, per exemple, disposen d’un programa que detecta les epidèmies de grip a partir de les cerques realitzades dels seus símptomes.

Creu que la gent és conscient com les matemàtiques es poden aplicar en el dia a dia?
No, en absolut. I crec que és molt important que nosaltres exercim un rol d’ambaixadors. Un amic meu que treballa als EUA en programes de control de drogues il·legals em va dir: “Margaret, pots disposar d’un molt bon model, però has de tenir en compte que només pot incloure sumes, restes i multiplicacions, mai cap divisió.” El nostre problema és que som molt bons dissenyant models matemàtics complexos, però el que també necessitem és explicar-los d’una manera senzilla per aconseguir cridar l’atenció.

En quins projectes està treballant ara?
He rebut una gran beca del National Institute on Drug Abuse per estudiar les polítiques de control del VIH que s’estan portant a terme i de les diferents malalties relacionades, com la tuberculosi, la malària i l’hepatitis B i C. També acabem de rebre fons per a un estudi apassionant sobre la relació entre pobresa i malaltia, i estem desenvolupant diversos models dinàmics sobre la interrelació entre pobresa i malalties per intentar determinar com aquestes afecten el desenvolupament econòmic d’un país i el benestar dels seus habitants.

Ha rebut dos premis com a docent a Stanford. Creu que ens cal canviar la manera en què transmetem coneixements?
He d’admetre que els dos premis que vaig rebre, encara que sembli estrany, van ser perquè era amable i explicava acudits. Quan vaig començar a treballar com a professora, un amic em va comentar que el que més li agradava dels professors era que fossin amables amb els alumnes. De manera que em vaig proposar ser la més amable, fins i tot amb els que em trucaven a casa un diumenge a les 9 de la nit! Resultat: primer premi. També em vaig formar en tècniques de docència i un col·lega, després de veure’m fer una classe, em va comentar que era una mica seca. La meva resposta va ser: “M’heu contractat com a estudiosa i no pas com a comediant, oi?” Però em va fer veure que el bon ambient i les bromes aconseguien estimular la memòria dels alumnes, de manera que vaig començar a treballar en el meu repertori d’acudits. Si ens cal canviar la manera en què ensenyem? Cadascú té el seu estil. N’hi ha que ho fan a través de la comèdia, d’altres, no. El que és clau és transmetre la importància del que ensenyem i fer-ho d’una manera divertida i tangible que faci interessant la temàtica.

Amb dos fills, va ser difícil combinar la carrera professional i la vida familiar?
Doncs la veritat és que no ha estat fàcil. Durant set anys vaig haver de treballar realment dur. La clau és tenir clares les prioritats, organitzar-se bé i tenir ajuda. A més, quan tens nens el teu cervell no mor. Segueixes tenint el mateix talent, el que no tens és temps! De manera que cada dia em repetia: “Has decidit tenir nens i també has decidit tenir una carrera.” I haig de reconèixer que si m’hagués quedat amb els nens molt de temps els hagués acabat matant cada dia abans de dinar! Són anys complicats, però em vaig dir a mi mateixa que havia escollit tenir les dues coses. I si em preguntes què ha estat més difícil entre els nens i la feina... els nens! Professora universitària? Fàcil. Mare? Molt difícil.