•Notícia
Compartir
Ha inaugurat la 18a edició del Campus Universitari de la Mediterrània a l’EPSEVG
Tahar Ben Jelloun: “L’escriptor té l’obligació de donar testimoni de la seva època”
Tahar Ben Jelloun, escriptor, poeta, assagista i articulista marroquí, amb més de 40 obres publicades, ha inaugurat el Campus Universitari de la Mediterrània amb la conferència titulada 'Què pot fer la literatura davant els nous reptes a la Mediterrània?' El premi Goncourt reflexiona sobre els conflictes dels països situats a la riba de la Mediterrània i sobre la necessitat imperiosa que els intel·lectuals, sobretot els àrabs, parlin del que passa. No s’han d’ignorar ni les revoltes ni les guerres, ni entrar en l’art per l’art. És obligatori estar compromès amb el poble i la pròpia cultura, donar veu al poble i traduir la seva voluntat i els seus desitjos.
04/07/2014
Què és la Mediterrània per a Tahar Ben Jelloun?
És molt més que un mar, és un esperit, una visió del món, una manera de viure, una mentalitat comuna. La Mediterrània és el menjar, l’hospitalitat, l’oli, l’afectivitat i, per desgràcia, també el conflicte fàcil. És la regió on hi ha hagut més guerres civils, començant per la d’Espanya i continuant per la de Grècia, el Líban, Algèria, Iugoslàvia i, la darrera, Síria.
I què pot fer la literatura davant els conflictes?
L’escriptor té l’obligació de donar testimoni de la seva època. A la Guerra Civil Espanyola hi va haver molts escriptors que es van arriscar i es van posicionar davant dels fets que estaven vivint, alguns dels quals ho van pagar fins i tot amb la vida. Avui en dia hi ha fets molt greus, tot i que resulta difícil escriure perquè hi ha censura i repressió en alguns països musulmans, ja que l’intel·lectual és assetjat pels integristes: Salman Rushdie, Taslima Nasrin, Fatima Mernissi són els exemples més coneguts. Ens hem de resignar a escriure insignificances que no molestin? Doncs no, tenim el compromís de denunciar les barbaritats que estan succeint. Jo no sóc un escriptor amagat i tranquil, sóc testimoni vigilant que a voltes actua i que també actua com a ciutadà.
La seva obra ha rebut diferents premis que testimonien el seu compromís: ‘El racisme explicat a la meva filla’, reconegut amb el premi Global Tolerance 1998 de l’ONU, és potser un dels llibres més mediàtics i està traduït a més de 30 llengües. Pensa que ha canviat la situació del racisme?
No, en absolut. El pitjor del racisme és la seva constància. No es tracta d’una crisi o una moda, és un fet que acompanya la història de la humanitat. Hi ha d’haver una lluita constant i una vigilància permanent. Catorze quilòmetres separen el Marroc d’Espanya, però els quilòmetres reals que ens separen són 14.000, i això ve d’antic: parlo de la intocable Isabel la Catòlica, que va estigmatitzar els musulmans. Ara som moros. És paradigmàtic perquè hi ha un projecte per fer un pont per sobre del mar per unir els dos països, un projecte tècnicament molt complicat i que estic convençut que es realitzarà. I, per contra, som incapaços de crear un pont entre nosaltres i oblidar la desconfiança cap als magrebins. La tolerància ha de ser recíproca perquè sigui tolerància.
Un altre dels guardons importants va ser per a La primavera àrab, que el 2011 van recononèixer amb el Premi de la Pau Erich Remarque. Què significa històricament aquell aixecament?
És innegable que hi ha un abans i un després, però els fruits es recolliran d’aquí uns anys. En el món àrab no s’ha practicat la democràcia ni s’ha reconegut l’individu, només es reconeix el clan, la família, no la persona. Però la persona té veu i la primavera àrab ho ha fet palès, ha estat plena de veus que demanaven llibertat, dignitat, justícia i igualtat davant dels immunds dictadors que han menyspreat el poble durant dècades. Com dic al final del meu llibre, “arriba un moment que l’home humiliat es nega a viure de genolls”. La immolació de Mohamed Bouazizi va ser un clam per la dignitat que va precipitar el que ja estava latent. Els canvis no tenen marxa enrere i s’està escrivint un altre capítol de la història, com va ser la Revolució dels Clavells a Portugal o tantes altres revolucions que han canviat el món. El món àrab també està canviant malgrat la resistència dels integristes.
En algunes de les seves novel·les —i especialment la darrera, La felicitat conjugal, que quasi és una autobiografia, com L’escrivà— dóna una certa sensació de desarrelament. Se sent desarrelat?
No, en absolut. Em sento totalment arrelat al Marroc i tots es meus llibres, o quasi tots, parlen exclusivament de la realitat marroquina. La decisió de residir a França va ser voluntària, no sóc un exiliat i torno al Marroc habitualment. De fet, vaig fer un intent de tornar a viure a Tànger, però tot i entendre els codis hi ha dues coses que no suporto del meu país: la falta de serietat i la corrupció. El Marroc, des de l’entrada de Mohammed VI, està desenvolupant polítiques bastant positives que fan que es mogui el país. Per exemple, l’estatus de la dona ha canviat i s’ha reformulat el codi civil, un dels fets que va inspirar La felicitat conjugal, així que em semblava inevitable explicar el que estava passant. Ara les dones poden sol·licitar el divorci sense la mediació d’un tutor, de manera que el nombre de separacions ha augmentat considerablement i m’impressiona el nombre de dones alliberades, cosa impensable fa un temps. El problema és que la mentalitat continua ancorada en la tradició i no va compassada amb el canvi de les lleis. Això no agrada als homes.
En tota la seva obra, ja sigui novel·la, assaig, poesia i, sobretot, els seus articles a la premsa, sempre tria temes candents, en els quals contrasta un estil alhora transparent i una temàtica diria que atroç.
Ja he dit abans que es tracta d’un compromís com a escriptor i ciutadà. Sóc conscient que un llibre de ficció no canvia la vida de la gent. Vivim en una època en què les persones volen entendre la societat, volem entendre el que passa, i estic convençut que la literatura participa d’aquest esforç per comprendre el món. I escric articles a la premsa internacional perquè entenc que fer-ho en francès i en àrab és molt restrictiu i hem d’arribar al màxim de públic possible per donar més difusió a les problemàtiques que ens envolten, que no en són poques, i que la gent prengui consciència de la banalització del racisme, la demonització del món musulmà, la inhumanitat de la immigració.
Ha tingut algun mestre literari?
Desconfio bastant dels mestres, la meva única filosofia és la del treball i de l’esforç. Dedico més de quatre hores diàries a escriure i sóc molt exigent, he arribat a reescriure 15 vegades un text. Que no cregui en mestres no vol dir que no admiri certs escriptors, tots ells compromesos en diferents causes, com podria ser Jean Genet, Juan Goytisolo o Carlos Puentes, dels quals m’agrada molt una reflexió que crec que em serveix per al meu pensament. Cito de memòria el que va dir l’escriptor mexicà: "Escric per a un poble que no sap llegir i precisament perquè li han impedit aprendre a llegir haig d’escriure molt bé, perquè el dia que els seus néts puguin llegir, els meus textos han de ser irreprotxables."
Des del 1968 comença a publicar articles a la premsa i a dedicar-se a la seva carrera literària. La seva novel·la La nit sagrada rep el Premi Goncourt el 1987; va ser el primer autor magrebí a rebre aquest guardó.
És l’autor francòfon més traduït al món, actualment és membre de l’Acadèmia Goncourt. Col·labora habitualment en diaris com ara La Vanguardia, La Repubblica i Le Point, i altres de digitals, i es dedica a fer conferències arreu per donar a conèixer el seu missatge de tolerància i convivència.
És molt més que un mar, és un esperit, una visió del món, una manera de viure, una mentalitat comuna. La Mediterrània és el menjar, l’hospitalitat, l’oli, l’afectivitat i, per desgràcia, també el conflicte fàcil. És la regió on hi ha hagut més guerres civils, començant per la d’Espanya i continuant per la de Grècia, el Líban, Algèria, Iugoslàvia i, la darrera, Síria.
I què pot fer la literatura davant els conflictes?
L’escriptor té l’obligació de donar testimoni de la seva època. A la Guerra Civil Espanyola hi va haver molts escriptors que es van arriscar i es van posicionar davant dels fets que estaven vivint, alguns dels quals ho van pagar fins i tot amb la vida. Avui en dia hi ha fets molt greus, tot i que resulta difícil escriure perquè hi ha censura i repressió en alguns països musulmans, ja que l’intel·lectual és assetjat pels integristes: Salman Rushdie, Taslima Nasrin, Fatima Mernissi són els exemples més coneguts. Ens hem de resignar a escriure insignificances que no molestin? Doncs no, tenim el compromís de denunciar les barbaritats que estan succeint. Jo no sóc un escriptor amagat i tranquil, sóc testimoni vigilant que a voltes actua i que també actua com a ciutadà.
La seva obra ha rebut diferents premis que testimonien el seu compromís: ‘El racisme explicat a la meva filla’, reconegut amb el premi Global Tolerance 1998 de l’ONU, és potser un dels llibres més mediàtics i està traduït a més de 30 llengües. Pensa que ha canviat la situació del racisme?
No, en absolut. El pitjor del racisme és la seva constància. No es tracta d’una crisi o una moda, és un fet que acompanya la història de la humanitat. Hi ha d’haver una lluita constant i una vigilància permanent. Catorze quilòmetres separen el Marroc d’Espanya, però els quilòmetres reals que ens separen són 14.000, i això ve d’antic: parlo de la intocable Isabel la Catòlica, que va estigmatitzar els musulmans. Ara som moros. És paradigmàtic perquè hi ha un projecte per fer un pont per sobre del mar per unir els dos països, un projecte tècnicament molt complicat i que estic convençut que es realitzarà. I, per contra, som incapaços de crear un pont entre nosaltres i oblidar la desconfiança cap als magrebins. La tolerància ha de ser recíproca perquè sigui tolerància.
Un altre dels guardons importants va ser per a La primavera àrab, que el 2011 van recononèixer amb el Premi de la Pau Erich Remarque. Què significa històricament aquell aixecament?
És innegable que hi ha un abans i un després, però els fruits es recolliran d’aquí uns anys. En el món àrab no s’ha practicat la democràcia ni s’ha reconegut l’individu, només es reconeix el clan, la família, no la persona. Però la persona té veu i la primavera àrab ho ha fet palès, ha estat plena de veus que demanaven llibertat, dignitat, justícia i igualtat davant dels immunds dictadors que han menyspreat el poble durant dècades. Com dic al final del meu llibre, “arriba un moment que l’home humiliat es nega a viure de genolls”. La immolació de Mohamed Bouazizi va ser un clam per la dignitat que va precipitar el que ja estava latent. Els canvis no tenen marxa enrere i s’està escrivint un altre capítol de la història, com va ser la Revolució dels Clavells a Portugal o tantes altres revolucions que han canviat el món. El món àrab també està canviant malgrat la resistència dels integristes.
En algunes de les seves novel·les —i especialment la darrera, La felicitat conjugal, que quasi és una autobiografia, com L’escrivà— dóna una certa sensació de desarrelament. Se sent desarrelat?No, en absolut. Em sento totalment arrelat al Marroc i tots es meus llibres, o quasi tots, parlen exclusivament de la realitat marroquina. La decisió de residir a França va ser voluntària, no sóc un exiliat i torno al Marroc habitualment. De fet, vaig fer un intent de tornar a viure a Tànger, però tot i entendre els codis hi ha dues coses que no suporto del meu país: la falta de serietat i la corrupció. El Marroc, des de l’entrada de Mohammed VI, està desenvolupant polítiques bastant positives que fan que es mogui el país. Per exemple, l’estatus de la dona ha canviat i s’ha reformulat el codi civil, un dels fets que va inspirar La felicitat conjugal, així que em semblava inevitable explicar el que estava passant. Ara les dones poden sol·licitar el divorci sense la mediació d’un tutor, de manera que el nombre de separacions ha augmentat considerablement i m’impressiona el nombre de dones alliberades, cosa impensable fa un temps. El problema és que la mentalitat continua ancorada en la tradició i no va compassada amb el canvi de les lleis. Això no agrada als homes.
En tota la seva obra, ja sigui novel·la, assaig, poesia i, sobretot, els seus articles a la premsa, sempre tria temes candents, en els quals contrasta un estil alhora transparent i una temàtica diria que atroç.
Ja he dit abans que es tracta d’un compromís com a escriptor i ciutadà. Sóc conscient que un llibre de ficció no canvia la vida de la gent. Vivim en una època en què les persones volen entendre la societat, volem entendre el que passa, i estic convençut que la literatura participa d’aquest esforç per comprendre el món. I escric articles a la premsa internacional perquè entenc que fer-ho en francès i en àrab és molt restrictiu i hem d’arribar al màxim de públic possible per donar més difusió a les problemàtiques que ens envolten, que no en són poques, i que la gent prengui consciència de la banalització del racisme, la demonització del món musulmà, la inhumanitat de la immigració.
Ha tingut algun mestre literari?
Desconfio bastant dels mestres, la meva única filosofia és la del treball i de l’esforç. Dedico més de quatre hores diàries a escriure i sóc molt exigent, he arribat a reescriure 15 vegades un text. Que no cregui en mestres no vol dir que no admiri certs escriptors, tots ells compromesos en diferents causes, com podria ser Jean Genet, Juan Goytisolo o Carlos Puentes, dels quals m’agrada molt una reflexió que crec que em serveix per al meu pensament. Cito de memòria el que va dir l’escriptor mexicà: "Escric per a un poble que no sap llegir i precisament perquè li han impedit aprendre a llegir haig d’escriure molt bé, perquè el dia que els seus néts puguin llegir, els meus textos han de ser irreprotxables."
Tahar Ben Jelloun
Va néixer a Fes (el Marroc) el 1944, però molt aviat es va traslladar amb la família a la ciutat de Tànger, on va estudiar Filosofia a la Universitat Mohammed V. Enviat a un camp disciplinari amb 94 estudiants més sospitosos de provocar revoltes estudiantils, dos anys més tard és alliberat, acaba els estudis i comença a fer classes al Liceu Charif Idrissi de Tetuan, on entra en desacord amb l’arabització de l’ensenyament i decideix marxar a París, on es doctora en Psiquiatria Social.Des del 1968 comença a publicar articles a la premsa i a dedicar-se a la seva carrera literària. La seva novel·la La nit sagrada rep el Premi Goncourt el 1987; va ser el primer autor magrebí a rebre aquest guardó.
És l’autor francòfon més traduït al món, actualment és membre de l’Acadèmia Goncourt. Col·labora habitualment en diaris com ara La Vanguardia, La Repubblica i Le Point, i altres de digitals, i es dedica a fer conferències arreu per donar a conèixer el seu missatge de tolerància i convivència.
Segueix-nos a Twitter
