•Notícia

Dels 54 milions de cecs que hi ha actualment al món, 50 viuen a països en vies de desenvolupament. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’any 2020 el nombre de cecs augmentarà en 70 milions, el 90% dels quals viuran en aquests països. A Amèrica Central hi ha menys de 5 oftalmòlegs per cada 100.000 habitants i es graduen 2 oftalmòlegs l’any. El preu d’una operació de cataractes a la xarxa pública d’hospitals a Nicaragua suposa el 325% del sou mitjà dels seus habitants i el 1.700% en el cas dels centres privats. Comprar unes ulleres al mateix país suposa al pacient gastar el 62% del seu salari. Aquestes són algunes xifres que es desprenen de l’Informe sobre l’estat de la salut visual als països d’Amèrica Central (Hondures, Nicaragua, El Salvador, Panamà, Belice i Costa Rica) i que ha publicat la Càtedra UNESCO de la UPC en salut visual i desenvolupament.

L’informe, exhaustiu i objectiu, s’ha elaborat mitjançant un protocol anomenat Sistema d’Atenció Visual Mundial (SAVIM) en el qual han de constar 17 temàtiques diferents agrupades en dues grans àrees: context socioeconòmioc de la regió i salut visual.

Les dades socioecòmiques que es desprenen de l’estudi reflecteixen una realitat ja coneguda i presentada en d’altres informes, però ajuda a emmarcar i fer una diagnosis més acurada sobre l’estat de la salut visual en aquests països, i a establir recomanacions i accions eficaces que puguin millorar-la, o, si més no, atenuar-la.

Professionals de la salut visual

Quant a l’objecte principal de l’informe, aquest detalla en múltiples apartats una realitat i un futur preocupants. Així, per exemple, es xifra el nombre de professionals de la salut visual en aquests 7 països. Belice només compta en tot el país amb 3 òptics de nivell secundari; Nicaragua amb 15 amb formació universitària, situació similar que a El Salvador. A Costa Rica, però, hi ha col·legiats 350 professionals d’aquest ram. A tot Amèrica Central, excepte a Costa Rica i Guatemala, és el metge de capçalera qui ofereix atenció visual primària.

Pel que fa al nombre d’oftalmòlegs amb formació universitària, Guatemala és el país que compta amb més professionals, un total de 155; Nicaragua i Hondures són els més mal dotats, amb 55 professionals cadascun.

Les ratios per cada 100.000 habitants d’òptics i optometristes mostren la veritable realitat d’aquestes xifres: a Hondures hi ha 1,8 òptics per cada 100.000 habitants; a Nicaragua, n’hi ha 2,2; a Guatemala, 2,8, i Belice compta només amb 1,3. A Espanya aquesta ratio és de 25,2 i als Estats Units és de 30,3.

El panorama amb els oftalmòlegs encara és pitjor. Belice no té especialistes en oftalmologia; la ratio a Hondures és de 0,8 per cada 100.000 habitants; a Nicaragua, d’1 i a Guatemala, de 1,3. A Espanya treballen 5,8 oftalmòlegs per cada 100.000 habitants i als Estats Units, 6. L’únic país centreamericà que s’apropa a aquest darrer percentatge és Panamà, amb 4,6 oftalmòlegs per cada 100.000 habitants.

Formació en atenció a la salut visual

L’estudi de la Càtedra UNESCO de la UPC en salut visual i desenvolupament dedica també un apartat a mostrar un panorama general dels centres que fan formació especialitzada en algunes de les professions relacionades amb la salut visual.

D’aquesta anàlisi es desprèn una dada preocupant: no existeix en tota la regió cap universitat que ofereixi programes en optometria. Només Guatemala i Costa Rica disposen d’estudis universitaris de grau mitjà en aquesta disciplina, en centres de titularitat privada, i amb un cost anual que oscil·la entre els 738 € i els 860 €, la qual cosa suposa per a un habitant un 49% dels ingressos anuals familiars. A tot Espanya hi ha 8 centres universitaris (dos dels quals són privats) que formen òptics i optometristes.

Quant a la formació en oftlamologia, els números són molt il·lustratius: a Nicaragua, Hondures i El Salvador, respectivament, només existeix un centre de formació reglada. La ratio en el cas d’Hondures és d’un sol centre per a gairebé 7 milions d’habitants. A Guatemala i Costa Rica hi ha dos centres de formació d’oftalmòlegs i a Panamà n’hi ha quatre. Tots aquests centres generen dos titulats anuals a Hondures, Guatemala i Nicaragua, i 16 a El Salvador. El nombre total d’estudiants d’oftalmologia a tots els països centreamericans és de 66, el 50% dels quals són dones.

Hi ha, però, plans de futur que atenuaran en part aquesta situació. Es contempla la possibilitat de creació de centres públics de formació. Un a Guatemala i un altre a Hondures. A El Salvador es treballa en la implantació d’una llicenciatura en optometria i a Panamà es pretén crear un programa de doctorat en la mateixa disciplina.

Xarxes d’atenció visual i accés de la població

L’atenció pública general a la salut als països centreamericans és precària. A Nicaragua hi ha casi un milió de persones sense accés a serveis de salut; casi 2 milions a Guatemala; milió i mig a Honduras i un milió de persones a El Salvador.

Com a conseqüència d’aquest fet, l’accés a la salut visual és igualment deficitari. A Nicaragua hi ha un hospital públic per cada 1.800.000 habitants; a Guatemala, un per cada dos milions, i a Hondures, un per cada 1.340.000 d’habitants. Tant a Nicaragua com a Guatemala, El Salvador, Panamà i Costa Rica, tots els hospitals públics es concentren a la capital del país.

Si un habitant de Nicaragua necessita operar-se de cataractes a un centre públic ha d’invertir el 325% dels seus ingressos mensuals; el 40% en el cas de Guatemala; el 30% a Hondures, el 20% a El Salvador i el 100% a Panamà. En el cas de Costa Rica aquest tipus d’operacions són gratuïtes.

El nombre anual d’operacions de cataractes és de gairebé 500 a Nicaragua i Hondures; d’entre 500 i 750 a El Slavador i Belice, i d’entre 1.000 i 1.500 a Costa Rica.

Els preus de les consultes oftalmològiques més alts el paguen els habitants de Nicaragua, amb 3 dòlars USA.

Pel que fa a l’accés a la xarxa privada d’hospitals de salut visual, els preus es disparen. A Nicaragua, un pacient que necessita operar-se de cataractes en un centre privat ha d’invertir el 1.700% del seu sou mensual. El 500% a Guatemala, el 740% a Hondures; el 280% a El Salvador i el 340% a Panamà. Una consulta oftalmològica privada suposa el 50% del sou mensual per a un habitant de Nicaragua; el 13% a Guatemala; el 18% a Hondures, el 8,4% a El Salvador i el 9,6% a Panamà.

El preu d’unes ulleres a Centreamèrica

Quant al nombre d’òptiques, les ratios són molt baixes. A Nicaragua hi ha 1,48 òptiques per cada 100.000 habitants; 2,5 a Guatemala; 1,5 a Hondures; 4 a El Salvador; 2,6 a Panamà i 7,1 a Costa Rica. La major part d’aquests establiments es concentren a les capitals. A Espanya, per cada 100.000 habitants hi ha 20 òptiques, de les quals el 14,4% estan ubicades a Madrid.

El preu d’unes ulleres suposa el 62,4% del sou mensual a Nicaragua; el 41% a Guatemala; el 33,6 % a El Salvador i el 12% a Panamà.

Salut visual, treball i desenvolupament

La manca d’assistència en aquest camp, no només fa disminuir la salut de l’individu, sinó que el fa més vulnerable davant la pobresa, ja que dificulta que desenvolupi tasques que requereixin una bona visió i, per tant, que faci pitjor la seva feina. Per tant, aquest individu pot perdre el lloc de treball.

L’equip de la Càtedra UNESCO de la UPC en salut visual i desenvolupament ha calculat les necessitats visuals a l’entorn laboral partint de les 9 branques professionals considerades per l’Organització Internacional del Treball (OIT). El resultat mostra que la visió necessària per treballar a Centreamèrica és directament proporcional amb el seu índex de desenvolupament humà. Destaca l’alt valor de necessitats visuals al lloc de treball obtingut a Costa Rica, Panamà, Belice i El Salvador. Bastant per sota els segueixen Hondures, Nicaragua i Guatemala, països menys industrialitzats i amb una major part de la població dedicada a feines relacionades amb l’agricultura i la mineria.

Dades epidemiològics i polítiques preventives

Segons aquest estudi, no hi ha dades epidemiològìques públiques fiables i àmplies degut a la manca de recursos per a la investigació de la salut visual. En conseqüència, els grups de risc reben poca o nul·la informació per evitar disfuncions i malalties oculars; no saben identificar els símptomes si hi veuen borrós, si tenen l’ull vermell, dolors o picor d’ulls i no saben què fer en cada cas. Aquest fet comporta una baixa demanda activa dels serveis de salut visual, que queda reflectida en una afluència limitada als centres d’assistència, tot i que les dificultats d’accessibilitat als serveis també en són la causa.

En els col·lectius de nens, joves i persones grans la demanda passiva és elevada; aquests són els casos que no demanen assistència perquè desconeixen que hi hagi un tractament específic, perquè els preus dels serveis són elevats, perquè no poden desplaçar-se o perquè la qualitat del servei no és l’adequada i no confien en el sistema de medicina tradicional occidental.

L’estudi ampli i exhaustiu analitza també d’altres aspectes relacionats amb la salut visual en aquesta regió del món. Així, per exemple, hi ha xifres i dades sobre l’educació, els nivells d’alfabetització, el consum cultural, l’ús de les noves tecnologies, la legislació al respecte d’associacions gremials i professionals, o els estudis sanitaris, entre d’altres.

Punts estratègics d’intervenció

Per als autors de l’informe, afrontar la diagnosi dels seus resultats requereix una combinació d’accions i una voluntat política de tots els actors implicats.

Aquestes accions es resumeixen en 5 punts:

- Donar suport als centres de formació pública

- Legislar per millorar l’accessibilitat als serveis

- Enfortir la coordinació d’actors

- Contribuir a la generació de polítiques sanitàries públiques

- Dur a terme accions de prevenció, sensibilització i educació en salut visual.

Els autors de l’informe són Anna Rius, Laura Guisasola, Luke Sotbart i Roger Grasas, de la Càtedra UNESCO de la UPC en visió i desenvolupament; i Quim Rius, de l’Institut de Govern de Polítiques Públiques.